Els records són el relat subjectiu de
les experiències viscudes; i són vius. Poques vegades expliquem un
record amb les mateixes paraules i puntualitzacions. Tendim a
modificar-lo. Són moltes les influències que fan que un record
canviï (el pas del temps que pot dur a augmentar detalls, records
creuats - per exemple, d'altres persones-, estat d'ànim del moment,
errors cognitius, intenció de la narració, etc.).
En el cas de situacions altament
traumàtiques, la variabilitat del relat pot ser encara més evident.
Totes les persones fem ús de mecanismes de defensa que ens permeten
sobreviure millor a situacions que ens són desagradables o altament
traumàtiques (AT). Per exemple, aquests mecanismes passen per
minimitzar, dubtar sobre les pròpies percepcions o directament negar
l'experiència viscuda, i en casos més greus, patir amnèsia
dissociativa (pèrdua de memòria que pot ser provocada per una
situació AT).
És per això que la narració de la
persona que ha patit una situació AT pugui semblar poc coherent i
desorganitzada.
En els casos en el que la situació AT
és denunciable (atracament amb força, violació, violència de
masclista, etc.) i s'inicia el procés judicial, el record, que per
se és subjectiu, ha de passar a ser objectiu per poder ser
creïble i veraç. Durant el procés, i especialment al judici, es
posarà en dubte el record de la persona i cada petita escletxa en la
narració serà una bona prova per considerar poc fiable el relat.
Perquè la persona pugui integrar el
record i el seu relat sigui coherent i sense fissures, cal organitzar
tota la informació i integrar-la a les pròpies vivències. Hi ha
persones que aquest procés el poden fer per si mateixes, d'altres
requereixen ajuda professional. El handicap és
que no és un procediment curt i sempre es recomana denunciar el més
aviat possible; per això no és habitual que la persona hagi fet el
procés per integrar la vivència. Per tant, el més normal és que
els relats siguin incoherents i imprecisos.
Tot i això, hi ha
persones que són capaces de poder construir un relat coherent i
sense fissures en poc temps i declarar nítidament la situació
viscuda; com que no és l'habitual, tampoc l'assegura que es
consideri fiable i creïble.
Si a això afegim
que tant en un cas com en l'altre la persona no sap ben bé quines
dades són les més rellevants i quina informació pot ser no cal
donar en una declaració, i que si la persona és assessorada per
declarar, es considera manipulació; sense més proves, serà
difícil poder tenir una resolució judicial favorable per a la
víctima.
Aquest
fet és una realitat que inevitablement fa que moltes persones que
pateixen una situació AT, sense més proves que la seva declaració,
no vulguin denunciar. Evidentment, no és l'única raó per la que
una persona no denuncia, n'hi ha d'altres, com el desconeixement dels
processos judicials, la serietat de la majoria de professionals de
l'àmbit judicial, la despesa de temps i diners (la justícia pot ser
gratuïta, però el transport no), etc.
Hi ha molt coneixement en relació al
funcionament dels éssers humans a nivell psicològic, coneixement
que ens permet saber quines són les conseqüències de viure una
situació AT, com s'ens alteren els processos cognitius, quins
mecanismes duem a terme per assolir un estat de benestar el més
aviat possible, com els gestos inconscient ens delaten, com ens
afecta haver de declarar davant d'una figura de tanta autoritat com
una jutgessa o un jutge... en sabem molt, però s'aplica poc (per
què?).
La meva mirada amb ulleres liles (fent
referència a la Gemma Lienas) no té cap dubte. No és casual que la
majoria de les víctimes que hi ha a nivell mundial siguem dones i
que la majoria d'agressors siguin homes. No només això, sinó que
les agressions que normalment patim les dones són poc
objectivitzables, ja que són de caire psicològic i sexuals en la
seva majoria. Demostrar les conseqüències psicològiques d'una
agressió és complicat i en el cas de les agressions sexuals, la
majoria de les quals no són violacions amb penetració (en les que
és fàcil que hi hagi proves físiques), resulta difícil de
demostrar que ha existit (pensem en assetjaments sexuals, violació
de la pròpia parella, tocaments, exhibicions, etc.).
Si a això afegim que en la nostra
societat (patriarcal) les dones som considerades histèriques,
emocionals, provocadores, poc objectives, exagerades, inestables...
el nostre relat és difícil que sigui d'entrada vist com creïble i
fiable.
No és una crítica als i les
professionals, sinó al sistema que sustenta les desigualtats i
discriminacions vers les dones. El sistema judicial no té mirada
feminista (o “perspectiva de gènere”), ni tan sols els jutjats
específics de violència de gènere. No interessa que hi hagi un
canvi real a la societat, es tracta de poder i les persones que el
tenen el volen continuar posseint.
