Pagar per indignar-se

Foscor.

Silenci.

Surten en escena dues parelles joves heterosexuals, sopant en la casa d’una de les parelles. Per com vesteixen i parlen, la història se situa en l’actualitat, any amunt, any avall.

Les dones recullen els plats, porten les postres i demanen si volen cafè als dos homes.

Els homes, després d’alabar a una de les dones el sopar, continuen asseguts xerrant de futbol.

I les conductes estereotipades continuen i continuen al llarg de l’obra: que si les dones s’emocionen perquè van de compres, que si els homes flipen amb un super-futbolista, que si les dones no estan donades a la nova tecnologia, que si les dones són super-madures i els homes super-infantils, que si la dona és la que neteja i cuina, que si l’home no sap fer ni un ou ferrat...

Amb certa impaciència esperava que al final de l’obra succeís quelcom que ens fes reflexionar sobre els maleïts rols de gènere, però...

Res de res.

Foscor.

Aplaudiments.

Llum.

Més aplaudiments.

I cap a casa que és tard i vol ploure.

...

Apart que l’obra no em va aportar res en termes generals, em sentia decebuda totalment.

Un teatre que es concep com alternatiu i progressista, resulta que produeix una obra que es basa en les concepcions tradicionals dels rols de gènere i no aporta ni tan sols una petita crítica d’aquests (bé ni d’aquests ni de res).

Entenc que les obres clàssiques tinguin trets masclistes, van ser escrites per persones que estaven totalment submergides en una societat patriarcal sense cap abisme de canvi (amb excepcions, és clar). Tot i així, en molts grups de teatre, en reescriure l’obra intenten com a mínim suavitzar aquests trets. O, si més no, inclouen factors de crítica.

El que no entra en el meu cap és que hi hagi persones que treballen en un medi alternatiu (que no sé vosaltres però jo entenc alternatiu com oposat a tradicional), que realitzin aquesta apologia dels rols de gènere tradicionals. Quan estic totalment convençuda que cap de les persones que han treballat per aquesta obra de teatre és favorable a aquests rols (tot i que pot ser m’equivoco). I això em sembla encara més trist.

Perquè el que arriba al públic és que les conductes d'aquests personatges són les normals i, el pitjor, és que encara fan riure perquè ens hi veiem reflectides i reflectits. 

Quan ens hauria de fer pensar, què és el que estem fent?

I jo em vaig preguntar: "Per això pago? Per indignar-me?"

Veus de Dones en Conflictes Armats

Ahir vaig tenir la possibilitat d’assistir al col·loqui “Veus de dones en els conflictes armats pel dret a una vida lliure de violències. Casos de Colòmbia, Mèxic i Palestina” a Barcelona.

Voldria fer-vos cinc cèntims i compartir amb totes vosaltres l’experiència a nivell emocional més que no pas informatiu perquè em sento responsable de fer conèixer les situacions que ens van explicar. Perquè no quedi en l’oblit, perquè siguem conscients del món en el que vivim.

Davant de qualsevol conflicte armat les dones tenim les de perdre perquè no solament hem d’aconseguir sobreviure al conflicte armat, també ho hem de fer de l’imperant patriarcat. La feinada, doncs, és doble si més no.

Dones d’aquí i d’allà que volen viure en llibertat, sense violència al seu voltant, poder formar-se i veure créixer la seva mainada. Dones de cultures molt diferents, però amb un mateix sentiment i desig: la necessitat de lluitar resistint per aconseguir un món millor, absent de violència.

Mèxic: país en el que sempre els problemes s’han arreglat amb violència: “Abans que arribessin els espanyols i després també. No fa ni un segle que les coses s’arreglaven amb trets”. Moren dones contínuament, dones que només volen arribar a un punt d’acord per aconseguir viure en pau. Moren dones sense que les autoritats investiguin el que ha succeït. Moren dones que són oblidades pel govern, que, en realitat, feien nosa. I s’intenten escapar i anar a països més “amables”, saben que han de prendre anticonceptius, les probabilitats de violació són elevades i és millor no quedar-se embarassades d’aquests cretins.

Palestina: conflicte sonor arreu del món, però poc conegut. Estat envaït per les forces d’ocupació israelís que massacren la població i separen mitjançant murs dos mons, diferents i iguals alhora. Murs que es creuen amb visat, sota armes militars apuntant a la cara i després d’un sever enregistrament, això si és que no s’assassina a la persona. A vegades murs amb dones israelís que intenten que no sigui ningú assassinat. Dones que es veuen obligades a portar vel, a casar-se, a tenir marit per fer qualsevol bajanada. Dones que són violades i després assassinades per “delicte d’honor”. Dones que lluiten cada dia per poder estudiar i formar-se per tenir un futur millor. Dones que han estat obligades a deixar els estudis i dedicar-se a la casa, la mainada i el marit. Dones que veuen com els seus fills moren cada dia. Dones a l’estat d’Israel però palestines que no tenen els mateixos drets que les dones israelites.

Colòmbia: seu dels majors narcotraficants del món. Els paramilitars entren a les cases, obliguen als homes a ser com ells i a les dones a mantenir-los i satisfer les seves necessitats, evidentment sexuals. Obliguen la migració i el trasllat. Les dones són contínuament assassinades, ja sigui pels paramilitars com pels seus marits. Dones que tenen por a sortir al carrer. Dones que veuen com mor la seva mainada quan no és ensinistrada per ser paramilitars. Dones que davant les autoritats es veuen totalment indefenses. Dones que s’han ajuntat per lluitar, per plantar cara als paramilitars (Organización Femenina Popular). Dones que fan resistència pacífica, que no es dobleguen a les ordres dels paramilitars. Dones que donen la cara tot i saber que poden ser mortes al dia següent.

Tot i que el conflicte de cada país sigui diferent, la repercussió que té sobre la dona és la mateix. I, desgraciadament, al món hi ha milions de dones que estan patint una situació penosa, una situació que els estats permeten, i no només a estats en conflicte, també a estats “lliures”.

Però també hi ha milions de dones que cada dia lluiten per trencar el sistema establert. Dones que mostren moltíssim valor, molt més que molts homes. Perquè no és qüestió de gènere el ser valenta, és qüestió de ser persona. 

Per molt petit que creguem que és el canvi que fem, per molt insignificant que sembli, és importantíssim perquè el gran canvi es nodreix de mini-canvis que es van succeint un darrere l’altre.

La sensació que em quedà ahir va ser de molta angoixa per tot el que està succeint, però alhora tenia una sensació d’orgull cap a les dones que cada dia es juguen la vida. 

I, pot ser, la força de les dones no la tenim als braços, que també, més bé la tenim al cor. I davant d’aquesta força no hi ha res que ens pugui parar. Perquè "és millor ser amb por, que no ser per por".