Pagar per indignar-se

Foscor.

Silenci.

Surten en escena dues parelles joves heterosexuals, sopant en la casa d’una de les parelles. Per com vesteixen i parlen, la història se situa en l’actualitat, any amunt, any avall.

Les dones recullen els plats, porten les postres i demanen si volen cafè als dos homes.

Els homes, després d’alabar a una de les dones el sopar, continuen asseguts xerrant de futbol.

I les conductes estereotipades continuen i continuen al llarg de l’obra: que si les dones s’emocionen perquè van de compres, que si els homes flipen amb un super-futbolista, que si les dones no estan donades a la nova tecnologia, que si les dones són super-madures i els homes super-infantils, que si la dona és la que neteja i cuina, que si l’home no sap fer ni un ou ferrat...

Amb certa impaciència esperava que al final de l’obra succeís quelcom que ens fes reflexionar sobre els maleïts rols de gènere, però...

Res de res.

Foscor.

Aplaudiments.

Llum.

Més aplaudiments.

I cap a casa que és tard i vol ploure.

...

Apart que l’obra no em va aportar res en termes generals, em sentia decebuda totalment.

Un teatre que es concep com alternatiu i progressista, resulta que produeix una obra que es basa en les concepcions tradicionals dels rols de gènere i no aporta ni tan sols una petita crítica d’aquests (bé ni d’aquests ni de res).

Entenc que les obres clàssiques tinguin trets masclistes, van ser escrites per persones que estaven totalment submergides en una societat patriarcal sense cap abisme de canvi (amb excepcions, és clar). Tot i així, en molts grups de teatre, en reescriure l’obra intenten com a mínim suavitzar aquests trets. O, si més no, inclouen factors de crítica.

El que no entra en el meu cap és que hi hagi persones que treballen en un medi alternatiu (que no sé vosaltres però jo entenc alternatiu com oposat a tradicional), que realitzin aquesta apologia dels rols de gènere tradicionals. Quan estic totalment convençuda que cap de les persones que han treballat per aquesta obra de teatre és favorable a aquests rols (tot i que pot ser m’equivoco). I això em sembla encara més trist.

Perquè el que arriba al públic és que les conductes d'aquests personatges són les normals i, el pitjor, és que encara fan riure perquè ens hi veiem reflectides i reflectits. 

Quan ens hauria de fer pensar, què és el que estem fent?

I jo em vaig preguntar: "Per això pago? Per indignar-me?"