Podria fer un
llistat de tots els drets que els éssers humans tenim reconeguts mundialment i
contraposar-lo a un llistat de drets vulnerats específicament en les dones.
Podria classificar aquests drets per països i fer un ranking dels països en els
que la situació de la dona és millor, sense que hi hagués cap nació o estat en
la que les lleis s’acomplissin al carrer. Podria descriure totes les
desigualtats que les dones patim. Podria fer-ho, però segur que molts diaris el
dia 8 de març, que a més s’escau en diumenge, faran un extens reportatge sobre
això i segurament molt més complet i interessant que el que podria escriure en
aquestes línies.
I és que la
teoria la coneixem, si més no, tenim l’oportunitat de llegir-la o escoltar-la
un parell de cops l’any des dels mitjans de comunicació més populars. En canvi,
a la pràctica no es veuen integrats aquets coneixements. És com quan una
persona surt de la universitat i no sap ben bé com dur a la pràctica allò que ha
aprés. Sí, té els coneixements (o així hauria de ser), però encara ha de tenir
voluntat d’aprendre i millorar.
En el cas de les
desigualtats que hi ha entre les dones i els homes, sabem el què, però no sabem
el com, ni sembla interessar a la majoria. És molt més fàcil continuar amb la
rutina diària que plantejar-se canvis. Com a psicòloga sé de primera mà les
dificultats que tenim les persones per poder fer canvis a la nostra vida. De
vegades canvis mínims, sent conscients que són per millorar, ens suposen un
esforç suprem, ja que els tenim molt integrats i automatitzats. Només si la
persona té voluntat, recolzament i està convençuda que és el millor, canviarà.
En el cas de les
desigualtats socials que patim les dones, l’impàs cap al canvi social és on ens
trobem un mur immens que no ens permet albirar el que hi ha darrere, i tampoc saber
què ens espera. No es tracta d’un canvi individual, és un canvi col·lectiu i,
per tant, una proesa inassolible per una
sola persona. Per això és necessari agrupar-se, fer força conjuntament, lluitar
per un mateix objectiu. I tot i així, es requerirà molta persistència i paciència,
però sobretot il·lusió i esperança per un món millor.
Aquests
ingredients han permès que arreu del món s’hagin assolit canvis a la societat,
canvis vers una societat més justa i igualitària amb totes les persones. La
situació actual de les dones a la nostra societat, societat que continua sent
igual de patriarcal que el primer dia, ha millorat gràcies a la lluita que les
dones (amb la col·laboració d’alguns homes) han fet col·lectivament. I així és
que tenim lleis que, com a mínim, diuen parcialment com hauria de ser la
societat i aporten recursos per lluitar contra les desigualtats més
perceptibles.
El problema és
que els canvis esdevinguts i les lleis assolides, importants però insuficients,
ens han sumit en un estat de conformisme i letargia profunda perfectes per una
societat que realment no vol canviar d’arrel, només embellir per ser més
atractiva.
Necessitem
despertar de nou, mirar al nostre voltant i ser conscients de tot el que manca
a la societat, de tots els drets vulnerats diàriament. Parla-ho, expressa-ho a
les persones del teu voltant, copsa que elles també perceben que les coses no
van bé. Agrupa’t i busca la manera de fer canvis. Una sola persona no pot
assumir el repte, però sí ho podem fer plegades.
El dia de la dona
no és l’únic dia de lluita, cada dia pot ser-ho, cada hora, minut, segon. Ara
és un bon moment per començar.
