Així hauria de ser, començar un any amb il·lusió, però desafortunadament no
podem pas fer-ho, l’haurem de començar amb resistència i rebel·lió,
especialment les dones.
La violència masclista, concretament l’institucional, ja ni tan sols
s’amaga, s’exposa sense cap tipus de censura ni vergonya, ens mostra les seves
urpes sense espai d’acció i, sarcàsticament, fent veure que és sinònim de
progrés.
Les dones joves ens veiem obligades a entonar els mateixos lemes que les
nostres mares i àvies van reclamar fa molts anys. Enlloc d’avançar veiem com
els nostres drets es retallen i tornem a lluitar pel mateix, per quelcom que es
creia superat.
La reforma de la llei de l’avortament menyscaba el nostre poder de decisió
sobre el nostre cos, la nostra vida i el nostre futur. Ens avoca a posar en risc
la nostra salut i vida per avortar o a generar-nos despeses innecessàries si
volem fer-ho amb seguretat. Si hem estat violades, com sempre, ho hem de
demostrar, i si ha estat la nostra parella? Contempla aquesta llei la violència
sexual dins la parella?
En cap cas, simplement, se’ns obliga a la maternitat. Una maternitat per a
la que la societat no està adaptada. Els horaris laborals són incompatibles amb
els escolars i no hi ha polítiques suficients per conciliar-los; les escoles
bressols o persones cuidadores professionals suposen una despesa que, en molts
casos, superen els sous de les mares o els pares; s’està tivant de les àvies i
els avis per poder atendre a la canalla, això si tenim sort de viure a prop o
que estiguin vives; i ja no diguem si es fa un petit càlcul sobre el cost de
tenir canalla que és un mínim de 7000 euros a l’any, que va en augment a mida
que es fa gran.
I com que no hi ha intenció de canviar el que és fonamental per poder
encarregar-nos de les nostres filles i els nostres fills, la proposta del
govern central per augmentar la natalitat és obligar a ser mares a les dones.
Aquest fet augmenta, necessàriament, la precarietat i la pobresa de la nostra
vida, a part de portar al món filles i fills indesitjades.
I en cas que la dona sigui mare i la parella es faci responsable de la
criatura, el més freqüent és que siguem les dones les que abandonem el món laboral, ja que som habitualment les que
tenim una feina d’inferior categoria. La diferència de sou entre dones i homes
pel mateix lloc de treball (bretxa salarial) és al voltant del 24% a favor dels
homes i a Catalunya el 70% de les empreses no compten amb dones als seus
consells de direcció (sostre de vidre).
Abandonar el nostre lloc de treball a causa de la maternitat és una parada
important en el que segurament és el nostre millor moment laboral. Després de,
com a mínim, dos anys sense feina remunerada (i segurament sense prestació
d’atur) o treballant a mitja jornada, tornar a situar-se en el mateix estatus
en el que s’estava abans de ser mare, és molt difícil. Probablement, el lloc de
feina al que podrem aspirar és de menor categoria i sou, augmentant la
precarietat i pobresa de la nostra vida.
Però no acaba amb ser mares, pot haver situacions de dependència. El 93% de
les persones cuidadores principals en cas de dependència som dones. Des del
2006 podíem acollir-nos a la llei d’autonomia personal, la qual reconeixia la
feina de les cuidadores no professionals i ens permetia cotitzar a la seguretat
social (amb els beneficis presents i futurs que suposa). Això ens dotava, a les
persones cuidadores, de garanties socials i econòmiques per realitzar una tasca
imprescindible per mantenir la nostra societat. A 2013, tot això ha
desaparegut, les abusives condicions per poder cotitzar i rebre ajuts ens situa
de nou a la foscor, augmentant la precarietat i pobresa de la nostra vida.
I això només és una petita exposició de com ens agredeix la societat a les dones
i se suposa que vivim en un estat en el que la igualtat és un valor assolit. Però
s’ha considerat que la igualtat és una parcel·la de la societat quan és quelcom
present en tots els àmbits. Per això, ja era prou absurd que hi hagués una
cartera per a la igualtat, hauria d’estar en totes contemplades, però que
s’englobi actualment amb sanitat i serveis socials, la situa, no en segon pla, sinó
en tercer, com en el títol del ministeri. El menyspreu per a la igualtat es
reflecteix clarament en la retallada de més del 24% del pressupost destinat a
les polítiques d’igualtat en 2013, tres vegades més que en qualsevol de les
altres partides, i en la retallada del 35% en sanitat, serveis socials i
igualtat per 2014. Això augmenta, necessàriament, la precarietat i la pobresa
de la nostra vida.
Les polítiques d’igualtat són les que permeten que les dones puguem visibilitzar
la manca de drets que encara patim i denunciar les contínues situacions de
violència que vivim pel fet de ser dones i ser sexuades en femení.
Si les polítiques de l’estat al que ens toca pertànyer ens agredeixen i no
fan res per evitar-ho, què no faran les persones del nostre voltant?
Cada any, hem de lamentar centenars de dones assassinades en mans de les
seves parelles o exparelles i encara la societat i el govern no vol reconèixer
que aquests assassinats són fruit de la seva estructura patriarcal que, cada
cop, es fa més evident.
La precarietat i pobresa en la que ens volen sucumbir ens obliga a dependre
dels altres. Si depenem, perdem la nostra autonomia i la nostra llibertat. I sense
llibertat, no som persones.
A la força, haurem de començar l'any amb resistència i rebel·lió.
.jpg)
