“Tinc vergonya de la meva situació, se suposa que això a mi no m’hauria de passar, tinc una carrera”

Encara és molt present a la nostra societat el mite que la violència masclista dins la parella només es dóna en famílies i entorns de classe socioeconòmica mitjana-baixa o baixa. Perquè encara avui es creu que l'assassinat de dones en mans de les seves parelles o exparelles són casos aïllats, no hi ha una crítica global a la societat i es consideren com bolets que sorgeixen "sin más".

Però la realitat és ben diferent.

Ésser dona és el factor de vulnerabilitat essencial per ser víctima de violència masclista dins la parella. La resta poden ajudar, però si no ets dona, no patiràs aquesta violència.

Tenir estudis superiors i un bon nivell socioeconòmic no et garanteix que no seràs víctima. Ni a l’escola, ni a l’institut, ni a l’acadèmia, ni a la universitat se’ns ha ensenyat què és uns relació de parella sana i com podem detectar la violència i, per tant, prevenir-la. Ens han adoctrinat per poder complir una funció concreta dins el sistema capitalista, res més. I ja s’han ocupat que a casa tampoc se’ns donés aquesta educació. Qui més o qui menys ha tingut pares i mares enfeinades, tot el dia amb coses a fer i sense massa temps per dedicar a la mainada. Perquè encara que la nostra mare hagi treballat a casa sense remuneració, recordem que la seva jornada era/és de 24 hores al dia... en quin moment pot seure amb tu per explicar-te les coses? I com ha de saber aquestes coses si mai li han explicat i tampoc ha tingut la possibilitat de conèixer més enllà de la feina i la casa? I el pitjor, com havia d’ensenyar-te una mare maltractada com prevenir el que ella no ha pogut fer?

Aquesta és una bola generada i mantinguda pel sistema patriarcal, que ens ha emplenat el cap d’un munt d’informació totalment errònia i inútil, que ens fa pensar que la violència masclista no és masclista i que les feministes estem com una cabra, odiem els homes i que, a més, som lesbianes.

Alguns exemples, alguns, perquè hi ha moltíssims, d’aquestes creences són els ja famosos... l’amor és el que et farà una persona completa... has de trobar la teva mitja taronja... si té gelos és perquè t’estima... qui t’estima, et farà plorar... l’amor pot amb tot... l’amor és cec... l’amor és per sempre... no m’estenc més perquè m’imagino que qui llegeix aquest bloc ja se’ls coneix prou.  

Llavors, per molta educació formal que tinguem... Com no hem de caure en la violència masclista dins la parella si sempre ens han dit que som persones incompletes, que necessitem alguna persona al costat per poder ser algú a la vida? Com volen que no caiguem si no ens permeten que ens estimem a nosaltres mateixes?

Perquè la clau de tot és tenir clar quins són els nostres drets, estimar-nos per saber com ens mereixem ser tractades i poder decidir de debò com volem que siguin les nostres relacions.

No hem de sentir vergonya, no és pas la nostra culpa. Som responsables del que ens passa a la vida, sí,  perquè hem pres unes decisions o unes altres, però no som culpables d’actes que realitzen altres persones. Hem de saber que podem escollir, que tenim el dret a escollir i que, sempre, sempre, sempre, sempre, sempre, hem d’escollir les coses en base al que nosaltres volem i considerem que és el millor, mai el que vol una altra persona.

I, sobretot, fes cas al teu instint. Si alguna cosa no t'acaba de fer el pes, per molt maco, agradable, arreglat, divertit, intel·ligent, eloqüent, simpàtic, amorós, alegre, perfecte que sembli l'home amb el que estàs, fuig. Sí, fuig, tal i com diu la lletra d'una cançó d'Iron Maiden "Run for your lives", sí, en plural, la mainada també està en perill, si és que en tens.