Quan el sistema judicial victimitza

Aquesta setmana he hagut de d’assistir a un judici per un cas de violència de gènere (utilitzaré aquesta denominació per adaptar-me a la llei orgànica 1/2004), just la setmana del 25 de novembre, dia internacional per a l’eliminació de la violència vers les dones. 

Tristament, he constatat el que ja havia sentit i llegit milions de vegades, el sistema judicial victimitza a les dones que han patit maltractament.

En primer lloc, perquè la dona ha de compartir espai d’espera  amb el seu maltractador. Jo no parlo de “suposat” maltractador perquè les dades del Consell General del Poder Judicial no enganyen, les denúncies falses en violència de gènere representen el 0.19% de les denúncies, així que la probabilitat d’estar davant d’un maltractador és elevadíssima. Una altra cosa és que es pugui demostrar que ha existit aquest maltractament.

En segon lloc, sabem des de fa anys que el tipus de violència més comuna i que es dóna en totes les relacions en què hi ha violència de gènere és la violència psicològica; i que totes les altres violències (física, ambiental, social, econòmica i sexual) tenen impacte psicològic en les dones i, per tant, també es podrien englobar dins de la violència psicològica. En canvi, el sistema judicial insisteix sobre l’existència o no de violència física, quan també sabem que els maltractadors no són malalts impulsius i alcohòlics que no saben què estan fent. Saben perfectament a qui picar, quan fer-ho i com fer-ho. Així que la majoria d’agressions físiques no deixen rastre i per molt que vagis a urgències, no veuran res.

En tercer lloc i enllaçat amb l’anterior, de manera específica la legislació catalana, si bé és cert que no té competència en “lo penal”, va aprovar la llei 5/2008 en què s’incloïa la violència econòmica en les tipologies de violència masclista perquè aquesta és patent en la majoria de casos de violència de gènere. Em diran que no és violència no poder tenir diners per comprar necessitats bàsiques per a les filles i fills i per a la pròpia dona, independentment si aquesta treballa fora de casa o no.  És més, aquesta violència sol ser la que es perpetua quan la relació ha finalitzat en no passar la manutenció de les filles i fills en comú, tot i que aquesta última és més fàcil de demostrar que l’anterior.

En quart lloc, el testimoni de la dona més que una prova per demostrar que ha existit la violència és una prova per demostrar que no. Em recorda al imaginari col·lectiu (totalment masclista) que ens diu que les dones som histèriques, que exagerem, que no sabem què diem, que mentim... aquell imaginari que ens ve a dir que som filles directes del diable. Que una dona no recordi exactament quines amenaces l’han fet, més que una contradicció, és un mecanisme de defensa per poder dormir a les nits i viure sense por. Però, clar, a ulls d’algú que no es troba en situació de violència, això és impensable.

En cinquè lloc, la testificació de professionals que han treballat i acompanyat a la dona perquè pugui viure lliure de violència, no sembla tenir massa credibilitat, fins al punt que l’acusació és capaç de dir que un informe de professionals és subjectiu i espuri, que per qui no coneix aquest terme (que no el deu conèixer bàsicament la majoria de persones de parla catalana) vol dir fals.

I hi hauria un sisè, setè, novè, desè... lloc més a redactar per fer palès que el sistema judicial victimitza a les dones que han patit violència de gènere, però no m’estendré més. Simplement remarcar la necessitat de fer un canvi global i, sí, radical en el sistema judicial (i de retruc en la societat). Però potser podríem començar per quelcom més factible que és la formació real de jutges, jutgesses, fiscals, advocades, advocats... especialment aquelles i aquells que treballen amb dones que han patit violència, perquè tinc entès que la formació consisteix en unes 20 hores i online.

I encara hi ha qui s’estranya que existeixi un dia internacional per a l’eliminació de la violència vers les dones quan és una violència que és present en tots els àmbits de la societat.

La justícia podria ser més justa

Els records són el relat subjectiu de les experiències viscudes; i són vius. Poques vegades expliquem un record amb les mateixes paraules i puntualitzacions. Tendim a modificar-lo. Són moltes les influències que fan que un record canviï (el pas del temps que pot dur a augmentar detalls, records creuats - per exemple, d'altres persones-, estat d'ànim del moment, errors cognitius, intenció de la narració, etc.).

En el cas de situacions altament traumàtiques, la variabilitat del relat pot ser encara més evident. Totes les persones fem ús de mecanismes de defensa que ens permeten sobreviure millor a situacions que ens són desagradables o altament traumàtiques (AT). Per exemple, aquests mecanismes passen per minimitzar, dubtar sobre les pròpies percepcions o directament negar l'experiència viscuda, i en casos més greus, patir amnèsia dissociativa (pèrdua de memòria que pot ser provocada per una situació AT).

És per això que la narració de la persona que ha patit una situació AT pugui semblar poc coherent i desorganitzada.

En els casos en el que la situació AT és denunciable (atracament amb força, violació, violència de masclista, etc.) i s'inicia el procés judicial, el record, que per se és subjectiu, ha de passar a ser objectiu per poder ser creïble i veraç. Durant el procés, i especialment al judici, es posarà en dubte el record de la persona i cada petita escletxa en la narració serà una bona prova per considerar poc fiable el relat.

Perquè la persona pugui integrar el record i el seu relat sigui coherent i sense fissures, cal organitzar tota la informació i integrar-la a les pròpies vivències. Hi ha persones que aquest procés el poden fer per si mateixes, d'altres requereixen ajuda professional. El handicap és que no és un procediment curt i sempre es recomana denunciar el més aviat possible; per això no és habitual que la persona hagi fet el procés per integrar la vivència. Per tant, el més normal és que els relats siguin incoherents i imprecisos.

Tot i això, hi ha persones que són capaces de poder construir un relat coherent i sense fissures en poc temps i declarar nítidament la situació viscuda; com que no és l'habitual, tampoc l'assegura que es consideri fiable i creïble.

Si a això afegim que tant en un cas com en l'altre la persona no sap ben bé quines dades són les més rellevants i quina informació pot ser no cal donar en una declaració, i que si la persona és assessorada per declarar, es considera manipulació; sense més proves, serà difícil poder tenir una resolució judicial favorable per a la víctima.

Aquest fet és una realitat que inevitablement fa que moltes persones que pateixen una situació AT, sense més proves que la seva declaració, no vulguin denunciar. Evidentment, no és l'única raó per la que una persona no denuncia, n'hi ha d'altres, com el desconeixement dels processos judicials, la serietat de la majoria de professionals de l'àmbit judicial, la despesa de temps i diners (la justícia pot ser gratuïta, però el transport no), etc.

Hi ha molt coneixement en relació al funcionament dels éssers humans a nivell psicològic, coneixement que ens permet saber quines són les conseqüències de viure una situació AT, com s'ens alteren els processos cognitius, quins mecanismes duem a terme per assolir un estat de benestar el més aviat possible, com els gestos inconscient ens delaten, com ens afecta haver de declarar davant d'una figura de tanta autoritat com una jutgessa o un jutge... en sabem molt, però s'aplica poc (per què?).

La meva mirada amb ulleres liles (fent referència a la Gemma Lienas) no té cap dubte. No és casual que la majoria de les víctimes que hi ha a nivell mundial siguem dones i que la majoria d'agressors siguin homes. No només això, sinó que les agressions que normalment patim les dones són poc objectivitzables, ja que són de caire psicològic i sexuals en la seva majoria. Demostrar les conseqüències psicològiques d'una agressió és complicat i en el cas de les agressions sexuals, la majoria de les quals no són violacions amb penetració (en les que és fàcil que hi hagi proves físiques), resulta difícil de demostrar que ha existit (pensem en assetjaments sexuals, violació de la pròpia parella, tocaments, exhibicions, etc.).

Si a això afegim que en la nostra societat (patriarcal) les dones som considerades histèriques, emocionals, provocadores, poc objectives, exagerades, inestables... el nostre relat és difícil que sigui d'entrada vist com creïble i fiable.

No és una crítica als i les professionals, sinó al sistema que sustenta les desigualtats i discriminacions vers les dones. El sistema judicial no té mirada feminista (o “perspectiva de gènere”), ni tan sols els jutjats específics de violència de gènere. No interessa que hi hagi un canvi real a la societat, es tracta de poder i les persones que el tenen el volen continuar posseint.

LLUITA COL·LECTIVA

Podria fer un llistat de tots els drets que els éssers humans tenim reconeguts mundialment i contraposar-lo a un llistat de drets vulnerats específicament en les dones. Podria classificar aquests drets per països i fer un ranking dels països en els que la situació de la dona és millor, sense que hi hagués cap nació o estat en la que les lleis s’acomplissin al carrer. Podria descriure totes les desigualtats que les dones patim. Podria fer-ho, però segur que molts diaris el dia 8 de març, que a més s’escau en diumenge, faran un extens reportatge sobre això i segurament molt més complet i interessant que el que podria escriure en aquestes línies.

I és que la teoria la coneixem, si més no, tenim l’oportunitat de llegir-la o escoltar-la un parell de cops l’any des dels mitjans de comunicació més populars. En canvi, a la pràctica no es veuen integrats aquets coneixements. És com quan una persona surt de la universitat i no sap ben bé com dur a la pràctica allò que ha aprés. Sí, té els coneixements (o així hauria de ser), però encara ha de tenir voluntat d’aprendre i millorar.

En el cas de les desigualtats que hi ha entre les dones i els homes, sabem el què, però no sabem el com, ni sembla interessar a la majoria. És molt més fàcil continuar amb la rutina diària que plantejar-se canvis. Com a psicòloga sé de primera mà les dificultats que tenim les persones per poder fer canvis a la nostra vida. De vegades canvis mínims, sent conscients que són per millorar, ens suposen un esforç suprem, ja que els tenim molt integrats i automatitzats. Només si la persona té voluntat, recolzament i està convençuda que és el millor, canviarà.

En el cas de les desigualtats socials que patim les dones, l’impàs cap al canvi social és on ens trobem un mur immens que no ens permet albirar el que hi ha darrere, i tampoc saber què ens espera. No es tracta d’un canvi individual, és un canvi col·lectiu i, per tant, una proesa inassolible  per una sola persona. Per això és necessari agrupar-se, fer força conjuntament, lluitar per un mateix objectiu. I tot i així, es requerirà molta persistència i paciència, però sobretot il·lusió i esperança per un món millor.

Aquests ingredients han permès que arreu del món s’hagin assolit canvis a la societat, canvis vers una societat més justa i igualitària amb totes les persones. La situació actual de les dones a la nostra societat, societat que continua sent igual de patriarcal que el primer dia, ha millorat gràcies a la lluita que les dones (amb la col·laboració d’alguns homes) han fet col·lectivament. I així és que tenim lleis que, com a mínim, diuen parcialment com hauria de ser la societat i aporten recursos per lluitar contra les desigualtats més perceptibles.

El problema és que els canvis esdevinguts i les lleis assolides, importants però insuficients, ens han sumit en un estat de conformisme i letargia profunda perfectes per una societat que realment no vol canviar d’arrel, només embellir per ser més atractiva.

Necessitem despertar de nou, mirar al nostre voltant i ser conscients de tot el que manca a la societat, de tots els drets vulnerats diàriament. Parla-ho, expressa-ho a les persones del teu voltant, copsa que elles també perceben que les coses no van bé. Agrupa’t i busca la manera de fer canvis. Una sola persona no pot assumir el repte, però sí ho podem fer plegades.

El dia de la dona no és l’únic dia de lluita, cada dia pot ser-ho, cada hora, minut, segon. Ara és un bon moment per començar.

Vint i tres dones

Vint i tres dones han estat assassinades per la seva parella o exparella a Països Catalans en el que portem d’any, d’acord amb el seguiment que es realitza des de l’Intersindical.

Vint i tres dones que tenien la vida per davant. Vint i tres dones amb projectes i somnis que mai podran realitzar. Vint i tres dones que mai més podran abraçar, donar petons i parlar amb la seva família i amistats. Vint i tres dones víctimes mortals del sistema masclista en el que vivim. 

Vint i tres homes insegurs, que no són capaços d’estimar. Vint i tres homes que necessiten establir la por per assegurar-se que no es quedaran sols (tot i que aquest mateix mètode és el que en moltes ocasions, per sort, els porta a la màxima solitud). Vint i tres homes als que s’els ha educat per ser els més forts i valents, quan després només han demostrat debilitat i cobardia. Vint i tres homes que no coneixen la llibertat i el respecte als éssers humans, especialment de les dones. Vint i tres homes que també són víctimes del sistema masclista en el que vivim, a més de ser uns assassins.

Vint i tres relacions de parelles basades en el mite de l’amor romàntic. Vint i tres relacions amb la creença de l’amor per a tota la vida. Vint i tres relacions de dues mitges taronges. Vint i tres relacions de, com a mínim, dependència emocional. Vint i tres relacions basades em l’odi i la por. Vint i tres relacions creades i fomentades pel sistema masclista en el que vivim.

Vint i tres famílies amb un assassí com a familiar. Vint i tres famílies que han d’acceptar que tota la vida han estat al costat d’un assassí. Vint i tres famílies que es pregunten el per què. Vint i tres famílies que tenen por. Vint i tres famílies que se senten culpables d’haver ajudat a crèixer un assassí. Vint i tres famílies que no saben que és el sistema masclista el que fomenta i manté aquests assassins.

Quaranta-sis famílies a les que se les ha assassinat una familiar. Quaranta-sis famílies que encara s’estan preguntant el per què. Quaranta-sis famílies que no podran abraçar, donar petons i parlar amb la seva filla, mare o germana assassinada. Quaranta-sis famílies que es recriminen el no haver pogut posar fi a la violència. Quaranta-sis famílies víctimes del sistema masclista en el que vivim.

Centenars d’amitats i persones conegudes que no entenen el que ha passat. Centenars d’amitats i persones conegudes que no podran abraçar, donar petons i parlar amb les seves amigues o conegudes. Centenars d’amitats i persones conegudes que no podran tornar a confiar en un assassí. Centenars d’amitats i persones conegudes que encara es pregunten el per què. Centenars d’amitats i persones conegudes que són també víctimes del sistema masclista en el que vivim.

Catorce milions de persones que viuen sota un sistema que permet la superioritat de l’home sobre la dona. Catorce milions de persones que viuen sota un sistema que fomenta i manté la desigualtat i la discriminació per raó de gènere. Catorce milions de persones que viuen sota un sistema que genera assassins i víctimes. Catorce milions de persones que viuen sota un sistema que no respecta els drets humans fonamentals de les dones. Catorce milions de persones que viuen sota un sistema que les esclavitza. Catorce milions de persones víctimes del sistema masclista en el que vivim.

Una mica menys de catorce milions de persones que encara han de prendre consciència de la necessitat de lluita contra el sistema masclista.

Unes set milions de dones que estem en perill de perdre la vida.

Vint i tres assassinats que són responsabilitat de la nostra societat. Vint i tres assassinats que es podrien haver evitat si eduquessin les nostres filles i els nostres fills en el respecte i la llibertat. Vint i tres assassinats que no es donarien en una societat justa i igualitària.

Vint i tres dones que haurien d’estar vives.

Quan a la víctima la fan culpable

Les notícies i reflexions sobre les violacions que han aparegut els últims dies als diferents mitjans de comunicació, m’han fet venir al cap el taller sobre feminisme revolucionari  que va fer la Laia Estrada fa un parell de mesos a Banyoles.

En un moment inicial del taller se’ns va demanar que numeréssim del cero al deu com és d’implementat el sistema patriarcal (perquè ens entenguem seria com sistema masclista) en els països occidentals, entenent principalment europeus, en comparació amb països africans, asiàtics i sud americans.

Ens vam quedar una mica parades, totes i tots enteníem que a la nostra societat el sistema patriarcal era vigent, però que en comparació amb altres països, semblava “menys greu” la seva aplicació. Així és que algunes veus valentes van posicionar Països Catalans en un notable, mentre altres posicionaven en un deu però col·locant la resta de països en més de 10, en un 13 mínim.

La realitat , que es va desvetllar, és que el sistema patriarcal, el sistema masclista, és per igual implementat en la majoria de països del món. L’únic que canvia és la forma com aquest sistema s’expressa. Per tant, tots els països tindrien la puntuació de deu.

Perquè si bé és cert que nosaltres comptem amb algunes polítiques que cerquen la igualtat entre les dones i els homes, això no assegura que tal igualtat, basada necessàriament en el respecte, s’apliqui a la realitat.

Així hem vist que, tot i que existeixen aquestes lleis que “protegeixen” les dones, un jutjat de Màlaga ha decidit que no hi ha proves suficients per creure una dona que ha estat violada en grup. Una dona que sortia de treballar, que va ser agredida per tres nois, que van gravar les violacions, que la van robar i que va ser trobada per la policia tirada prop on es van produir les agressions. I per què no la creuen? 

Perquè no poden determinar si les relacions eren o no consentides. Ja sabem que si no hi ha sang i fetge la justícia és molt relativa.

A més, no sigui el cas que la denuncia sigui falsa. Sabem, per dades estadístiques que fàcilment podeu 

trobar per internet, que les denúncies falses en els casos de violència de gènere i masclista representen menys del 0,1%. Us ho prometo que les matemàtiques no són el meu fort, tot i que m’agraden, però no cal ser una setciències per entendre que és molt més alta la probabilitat que la denúncia sigui certa que no pas falsa. I jo sé més de matemàtiques que un jutge? Ho veuria complicat atenent que, a més, treballen en equip.

Per tant, què ha passat? Doncs, simplement s’han seguit els dictàmens del sistema patriarcal: que la dona, com a bona dona, no té criteri i no sap que és el que es diu i l’home, que en aquest cas són tres, com, com a bon home, objectiu, racional i lògic no pot estar equivocat.

A més, si seguim el que diu el gran demòcrata i filòsof León de la Riva, que ja ens té acostumades a les seves grans perles i continua sospitosament exercint un càrrec públic a l’estat espanyol, les víctimes són els homes per què és clar “hay veces que a las seis de la mañana una mujer sola tiene que mirar un poco por dónde va” o el que és pitjor, pobres, i és que “hay veces que el fenómeno puede ser al revés. 

Tu piensas que entras y hay una chica con ganas de buscarte las vueltas. Se mete contigo en el ascensor, se arranca el sujetador o la falda y sale dando gritos de que la has intentado agredir. Por lo tanto, ojo con ese tema, que tiene doble lectura. De ida y de vuelta”. Tot això en menys d’un minut d’entrevista.

Però el que és important no és només el que aquest personatge hagi dit, sinó que hi ha molta gent, tant homes com dones, que pensen exactament el mateix que ell. I no seria d’estranyar que el jutge que ha portat el cas de la dona de Màlaga fos una d’aquestes persones.

Ho mirem per on ho mirem, institucional i socialment les dones som les considerades culpables de patir una agressió sexual. Si no fos així les recomanacions que el ministeri d’interior de l’estat espanyol dóna, no es basarien en generar por a la dona i posicionar-la com a agent capaç d’evitar una violació.

Per evitar una violació el primer que s’hauria de fer és educar als homes en el respecte a les dones i els seus cossos, i per tant, no generar violadors a la nostra societat. Però atenent que existeixen, evitar una violació, tot i que és possible, és difícil perquè mai ens han ensenyat a protegir-nos, més bé ens han ensenyat que un home és el que ens ha de protegir. Heu sentit mai a dir allò de “em quedo més tranquil/tranquil·la si vas amb un noi” o “demana al nom d’home que t’acompanyi a casa”? Des de ben petites ens ensenyen que estem en perill i que hem de ser protegides per altres.

És important que comencem a ser conscient que la nostra societat és masclista, ho és i ho serà si no fem res al respecte. La lluita serà llarga i pot ser no ho podrem arribar a veure les persones que ara vivim, però poc a poc es pot fer.

Podem començar amb un simple canvi de visió, pensar en els violadors com a culpables i les dones violades com a víctimes, i deixar de culpabilitzar les persones que no tenen culpa i que tenen dret a passejar a qualsevol hora del dia pel carrer, portar minifaldilla, viure sola, agafar el cotxe o anar de festa tranquil·lament, entre d’altres.

Fes-ho per la teva mare, la teva germana, la teva cosina, la teva amiga, la teva filla, la teva veïna, la teva companya, la teva parella... fes-ho per la dona que vulguis, fes-ho per tu mateixa, per tu mateix.

Us deixo uns enllaços sobre el que he escrit:

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/arxivat-cas-presumpta-violacio-multiple-malaga-3460839

http://www.huffingtonpost.es/2014/08/21/leon-de-la-riva-sujetador-violacion-malaga_n_5697644.html

http://www.interior.gob.es/web/servicios-al-ciudadano/seguridad/consejos-para-su-seguridad/prevencion-de-la-violaci%C3%B3n

Els costos de ser un "macho"

Sembla com si el sistema patriarcal (que descrit per l’Alicia Puleo és un sistema d’organització social en el que els llocs clau de poder –polític, econòmic, religiós i militar- es troben, exclusiva o majoritàriament, en mans dels barons), només afectés negativament a les dones. Si bé és cert que les persones més perjudicades som les dones, els homes també el pateixen, perquè la tradicional masculinitat que se’ls exigeix no és sana ni lliure i els dificulta tenir una bona qualitat i esperança de vida.

Seguint en Carlos Lomas, podem fer un repàs als costos que té el fet de ser un “macho” en la nostra societat.

L’expressió de l’anomenada virilitat porta a que els homes assumeixin en major mesura conductes de risc, com el consum abusiu de l’alcohol i altres drogues, conductes temeràries, especialment a la carretera, i baralles, entre d’altres.  Així tenim que el 93% de la població reclusa a Catalunya són homes (Idescat, 2013) i que la violència entre ells sigui molt elevada en diversos espais com són les festes, els camps de futbol, els parcs, l’escola, etc.

Les conductes temeràries, juntament amb altres hàbits lligats a la masculinitat, com no assistir a revisions mèdiques, especialment urològiques, escorcen l’esperança de vida dels homes. Més enllà de les possibles qüestions biològiques, el 65% de les morts evitables (homicidis, VIH, accidents de vehicles de motor, malaltia alcohòlica al fetge, etc) pertanyen a homes d’acord amb les dades del 2011 del Ministeri de Sanitat de la Generalitat.

Per altre banda, exercir la violència no és quelcom natural, sinó que és aprés, però encara avui dia els homes no tenen espais per expressar lliurement els seus sentiments i emocions. I, per tant, no saben com canalitzar la seva ràbia i agressivitat pacífica i saludablement. Per això han de recórrer a la violència, encara se sent el “plorar és de nenes” i “lluitar és de nens”.

L’omissió dels propis sentiments i emocions impedeix que les relacions afectives siguin satisfactòries i que en molts casos s’exerceixi la violència en aquestes. A més, de les dificultats per poder establir llaços estrets reals, ja que han de ser “homes com cal” i no mostrar el seu jo real. Molt vinculat amb això, la seva sexualitat pot resultar en molts casos insatisfactòria i insaciable, per la lluita de la quantitat enlloc de la qualitat de les trobades sexuals, la pressió per complir i satisfer l’altre, i la centralització de les trobades en la penetració ometent altres formes de compartir i viure la sexualitat.

La pressió, però, no només és a nivell sexual, també social, ja que els homes “machos” han de ser persones amb èxit, individualistes (suprimint, com ja hem dit, els afectes), amb poder, un bon sou i càrrec, autoritat, etc. I, evidentment, no poden demanar ajuda perquè això és de dèbils (i les dones som les considerades dèbils). L’estrès, doncs, és la conseqüència més lleu de totes les que es poden desencadenar un cop aquest és instaurat en la vida de cada un d’ells.

I aquests són només alguns dels costos, que no són pocs, que té el viure en un sistema patriarcal essent home, és a dir, essent el que té el poder. Si tenint el poder aquests són els costos, imaginem-nos quins seran en el cas de les dones, que som sobre les que s’exerceix aquest poder.

I tot i que la lluita per canviar aquest sistema que ens afecta a totes i a tots ha de ser abanderat per les dones, com a principals i més perjudicades, també ha de començar a formar part de la lluita dels homes si és que volen viure lliurement, amb qualitat i esperança de vida, i amb relacions sanes i satisfactòries.

Roses i llibres, a dones o a homes?

Primer de tot, confesso que sóc una gran fan de la festa de Sant Jordi, la qual cosa no treu perquè consideri que el s valors que transmet aquesta llegenda siguin obsolets, violents i sexistes.

La llegenda comença amb un fet impensable en l’actualitat, tot i que seria el més just, i és que la família reial entri com qualsevol altre en el sorteig per ser devorada pel drac. Per desgràcia de la família reial, la seva filla guanya la rifa.

Resulta que la filla del rei no és ningú més que la filla d’un home amb poder, el qual sembla ser que no té dona, perquè en cap moment es parla d’ella. I si la té no l’importa que la seva filla hagi de morir, cosa bastant impensable, ja que l’ha parit i segurament ha dedicat més atencions que el rei.

Evidentment, la filla del rei, sense nom, sense activitats més que la de ser la filla del rei, és estimada per tothom per la seva bellesa (les princeses sempre són belles), delicadesa i saber estar amb la noblesa i la pleballa. Per això, tota la població vol substituir-la, volen morir per la princesa. Qui moriria per algú que no fos, en tot cas, de la seva família?

Però el rei, que és un home just, fort i valent, es nega i dóna el vist-i-plau a la sentència de mort de la seva filla. A tot això, la princesa no diu res, ella és submisa i no s’oposarà a cap de les decisions que prengui el seu pare.

I així va la princesa, amb la seva delicadesa, saber estar i submissió a morir. Però, de cop i volta, apareix un cavaller per defensar-la (em pregunto com és que sabia tan ràpid que la princesa havia de morir si el sorteig s’havia fet aquell dia, per aquella època el whats app no existia, ni tan sols els telèfons fixes!).

I el cavaller, que és un home fort i valent - però no just com el rei, ja que no va aparèixer per salvar les altres persones del poble que van morir abans que la princesa, ve de molt lluny per  arriscar-se a morir per una dona que desconeix completament. Evidentment, com a bon cavaller, només coneix la violència com a mitjà per resoldre els conflictes i posa en risc la seva vida per matar el drac.

Per la seva banda, la princesa, que sembla ser que no té sang a les venes, es queda mirant l’espectacle, sense dir ni fer res, mentre el cavaller lluita contra el drac. Contra tot pronòstic, el cavaller amb una petita espasa i escut, guanya un drac que és quatre o cinc vegades més gran que ell i que treu foc per la boca.

Per acabar d’arrodonir la història, de la sang surt una rosa que és tan bella (la bellesa, de nou, és el més important, em pregunto què hagués passat si enlloc de roses sortissin cactus) com la princesa i se l’ofereix.

I aquí hi ha diverses versions, les més tradicionals i sexistes són que es casen, gairebé de manera forçada, dues persones completament desconegudes. Aquesta aliança matrimonial es basa específicament en que la dona és bella (qualitat indispensable per qualsevol dona per trobar parella i ser feliç) i que el cavaller se sent atret per ella. Us podeu imaginar quina relació de parella es pot acabar establint si no es coneixen i , com ja em vist, el cavaller només sap resoldre els problemes amb la violència?

Els valors sexistes, entre d’altres, que transmet la llegenda de Sant Jordi no ens venen de nou, són el nostre pa diari: la dona submisa, bella, passiva i delicada, i l’home fort, just, valent i violent. Es tracta de prototips de dones i homes que contínuament veiem als mitjans de comunicació i transmetem a la nostra educació.

Es deixa de banda els desitjos reals de les persones. La princesa ha d’obeir i callar, per això és dona; el cavaller ha de ser valent i morir si escau per una dona, encara que no la conegui, per això és home; i tots dos han de casar-se, encara que no es coneguin, per això són dona i home i han de reproduir-se.

En cap moment es qüestiona quins són els desitjos dels personatges, simplement reprodueixen el que s’espera segons el seu sexe biològic. No es concep que la princesa es pugui defensar sola, ni que el cavaller s’estimi més estar amb les seves amistats i família, ni que siguin cap dels dos personatges homosexuals.

Les llegendes, tradicions i costums no tenen per què ser dolentes, sempre i quan no influeixin en les nostres accions i la nostra vida. Conèixer-les és bo,però qüestionant-nos la seva validesa en l’actualitat.

En el cas de la llegenda de Sant Jordi ens trobem que té repercussió, encara que es concentri el dia 23 d’abril. De forma directa s’associa que les roses són el regal per les dones i que els llibres són el regal pels homes.

Les roses, símbol de la bellesa que han de tenir totes les dones per ser felices, però que és caduca, per això és necessari dietes, cremes anti-edat, operacions d’estètica, etc. Els llibres, símbol de cultura i intel·ligència, que es representen en els alts càrrecs de poder, col·lapsat d’homes (que no necessàriament són intel·ligents i cultes).

I aquesta tradició, juntament amb altres, perpetuen els prototips arcaics de dones i homes. Però, per sort, aquests prototips són una construcció social, és a dir, que han estat inventats i res tenen a veure amb el fet de ser biològicament dona o home. I si els hem inventat, vol dir que els podem canviar. I mai és tard per canviar.

Amb això no vull dir que les dones i homes que compleixin les característiques prototípiques siguin dolentes i dolents. El que sí que és dolent és la seva imposició, ja que cada persona és diferent, independentment del seu sexe biològic.

Per això, si per aquest Sant Jordi, que, per cert, també és Santa Georgina, vols regalar una rosa a un home que no l’agrada llegir, fes-ho; i si vols regalar a una dona que l’encanta llegir, un llibre, fes-ho també. Molt absurd seria que una dona lectora sigui obsequiada amb roses i un home que mai ha llegit un llibre, amb llibres. Així com també ho és regalar per regalar, tant una cosa com l’altre.

Siguem conscients del que oferim i, especialment, a qui l’oferim perquè el nostre destí no és marcat pel sexe amb el que hem nascut.