Quan la justícia no és justa

Fa pocs dies vaig veure aquesta entrevista a Ángeles Cerrilos, que és la presidenta de la “Asociación de Mujeres Juristas Themis” (http://www.publico.es/espana/448541/no-hay-manera-de-evitar-que-las-maltratadas-paguen-por-divorciarse) i em va fer reflexionar molt.

http://relatosdeunpaisdefabula.wordpress.com/2012/12/06/la-amnesia-argentina/justicia/

És evident que la taxa judicial és una manera més que té la dreta de treure drets a les persones obreres, ja que a qui més afecta aquesta taxa és la població amb un nivell socioeconòmic intermedi (a la classe obrera). Així ja estem veient que famílies amb persones mortes per accidents/imprudències (avió, cotxe, moto, macrofestes, etc) que volen jutjar les persones responsables (directes), no poden perquè no tenen diners amb què fer-ho. Això sí, les demandes per injúries de persones que podem veure a la tel·levisió (especialment a tele 5) i a les revistes del cor, totes poden ésser tractades. Veiem, doncs, la injustícia per sí sola d’aquesta nova normativa.  

Però em centraré en que quan analitzem aquesta mesura es pot veure clarament que va contra la Llei orgànica 3/2007 d’igualtat efectiva entre dones i homes.

Segons aquesta llei, tot procés polític ha de realitzar-se amb perspectiva de gènere i valorant l’impacte de gènere, tant per a homes com per a dones. I, per tant, si es veu que en qualsevol dels dos sexes hi ha un impacte més negatiu en relació a l’altre, el procés polític ha d’ésser revisat i modificat per aconseguir un impacte similar entre els dos sexes. A més, la llei recalca molt que l’administració pública es compromet a seguir els paràmetres de la igualtat i, d’alguna manera, a donar exemple.

Bé, per sí sol, el pagament de la taxa judicial afecta molt més negativament a les dones que els homes.

¿Per què?

Senzillament perquè les dones, en general, som més pobres que els homes.

-        

            Hi ha moltes dones que treballen a casa seva sense rebre ni un cèntim de retribució d’aquesta feina tan bàsica i fonamental perquè la societat es pugui mantenir. Per tant, depenen econòmicament del seu marit.

-       

            Encara que les dones treballin fora de casa, no reben el  mateix sou que els homes per la mateixa feina feta i són les que més vegades agafen dies o la baixa per motius familiars (amb la disminució de sou corresponent).

-       

           Les feines que fan les dones tenen, en generals, unes condicions laborals precàries (especialment en relació amb el sou).

Per tant, per a les dones, haver d’assumir la taxa judicial ens posa en una situació d’inaccessibilitat de la justícia. ¿ I què hi ha més injust que no poder tenir justícia (encara que sigui pèssima)?

Aquest fet s’agreuja quan les dones són víctimes de la violència masclista dins la parella. Com bé comenta Ángeles Cerrillos, les dones que es volen separar han d’assumir d’entrada les despeses o fer mil malabars burocràtics per aconseguir gratuïtat, o bé, que pagui el marit. Aquest fet, evidentment, pot fer que la persona trigui més en prendre la decisió, la qual cosa pot ser positiva per les persones pro-matrimoni i pro-família, però que la teva decisió (ja presa) hagi d’aplaçar-se per causes externes derivades del teu país, és un atac contra la teva llibertat.

A  més, s’ha de tenir en compte que les dones que pateixen violència de gènere tenen més dificultats per poder prendre decisions, ja que són anul·lades per la mala bèstia que tenen a casa. I si atenem que en moltes ocasiones depenen econòmicament d’aquesta bèstia i que es troben en situació d’aïllament, recórrer a la justícia amb aquestes condicions es fa molt més complicat.

I pensareu, però si les dones que són maltractades poden anar-se’n de casa sense necessitat inicial de separar-se formalment (cosa que requereix d’una valentia admirable). Cert, les dones poden allunyar-se de mala bèstia sense interposar la separació. Però dins del procés que la dona ha de passar per poder sortir de la situació de violència, hi ha molts judicis i moltes possibilitats que passen per la justícia que no podran fer perquè no tenen els diners per poder pagar la taxa.

I, com podeu imaginar, continuar lligada legalment a una persona com és un agressor, no és quelcom agradable de suportar.

Però el fet és que, sigui com sigui, la taxa judicial proposada per l’il·lustre Gallardón va en contra de la constitució, les lleis i les llibertats del poble, amb un gran impacte negatiu en les dones.

L'eterna divisió

No hi ha res que em faci més ràbia quan vaig a un bar que veure aquests símbols i les seves diverses variants:

I el que més odio encara és el que pretén ésser graciós donant un exemple de com  no respectar a una dona i que, a sobre, l’he viscut en les meves pròpies carns:

I és que penso que aquest segon dibuix no és més que un exemple d’una de les conseqüències lògiques derivades del sistema patriarcal-catòlic en el que veure els genitals de la dona o del home és tot un repte, i en el que el respecte cap a les dones, simplement, no existeix. 

Penseu que si un home està acostumat a veure vulves i pits en viu (no en pel·lícules pornogràfiques que mostren tot el que normalment una dona no és, ja em direu quantes de vosaltres esteu operades, teniu una talla 34 i porteu la vulva totalment depilada), necessitaria amagar-se per veure una dona “despullada” en un lloc tan poc eròtic com el lavabo?

Evidentment, no.

Penseu que si un home respecta les dones i les veu com a iguals, s’amagaria per veure la dona “despullada” en un lloc tan íntim com és el lavabo?

Evidentment, no.

Són pocs els bars, pubs, locals, X que tenen lavabos compartits i,  normalment, són locals molt vinculats a moviments feministes, homosexuals i transsexuals. I, sincerament, penso que és bàsic que els lavabos siguin compartits.

Què té un lavabo de dona que no té el d’home i a la inversa? Estic farta d’haver d’esperar (que no ho faig mai) a que surti una dona quan tinc un lavabo suposadament d’home que és buit (i m'imagino que a la inversa també fa ràbia). Quina manera més absurda de perdre el temps, no creieu?

Si el problema és que els urinaris del homes tenen la variant dempeus, em sembla una excusa poc justificada:

Primer, perquè a aquestes altures de la meva vida veure un pene no és sorprenen.

Segon, en el cas que ho fos de sorprenen, no seria més que la conseqüència d’haver tingut sempre lavabos i vestidors separats per homes i per dones, i una educació amb mancances. Si des de que som ben petits i petites haguéssim compartit aquests espais amb respecte, ara no hi hauria res de sorprenen.

Tercer, actualment si les dones volem, podem fer-los servir els lavabos "per homes", ja que hi ha un fantàstic utensili per poder orinar dempeus i els lavabos seria un bon lloc per poder practicar i no esquitxar-nos (i si ens esquitxem, tenim un rentamans a prop) i per anar ràpides si la resta de lavabos són ocupats [http://laciutatinvisible.coop/botiga-on-line/complements-invisibles/gogirl-el-dispostiu-urinari-femeni/]. 

Però, a més, els lavabos, siguin de dones o d’homes, tenen, en general, una gran mancança: 

NO TENEN EL SEU PROPI RENTAMANS.

I pensareu, quina bajaneria...

Doncs no, i encara menys ara que les dones disposem de l’utensili també magnífic de la copa de lluna  [http://laciutatinvisible.coop/mooncup-alternativa/]. Treure’t la copa en un lavabo ordinari és incòmode perquè no es disposa d’aigua a l’abast i diguem com vulguis, però m’agrada que tot el que fico a la meva vagina sigui net i no haver de tacar la roba amb sang per haver-me-la de posar amb les mans tacades i, encara menys, haver de sortir del lavabo com si hagués matat un xai (sí, exagero). Però amb els tampons passa igual, eh, que per molt que et rentis les mans abans d’entrar al lavabo, has hagut de tocar la porta, la tapa del lavabo i baixar-te la roba... al final, les mans brutes per tocar la teva vulva. I després, buscar el tampó i treure el plàstic. I de totes maneres, si jo vull passar un aigua a la meva vulva, perquè no ho puc fer i he de fer servir les tovalloletes suposadament pensades per la dona?

I, escolta, als homes igual, eh, que si voleu fer-li una rentada al pene, per què no ho podeu fer? I si voleu rentar la goteta amb una mica d’aigua, per què no ho podeu fer?

I em negareu que no seria útil per aquelles vegades en que el teu sistema digestiu no funciona del tot be i et deixa tacat el cul. La millor opció per remeiar-ho és aigua sola o paper mullat. S’estalviaria metres i metres de paper.

Però al que anava, tenir els lavabos separats segons el sexe no és només quelcom absurd sinó que a més estructuralment és més costós i genera molts problemes a moltes persones.

La majoria de nosaltres davant dels símbols dona-home no tenim dificultat per dirigir-nos a un o a un altre lavabo. 

Però hi ha moltíssimes persones que sí perquè se senten d’una manera que socialment no concorda amb el seu sexe biològic. A quin lavabo haurien d’anar, doncs?

I si un dels problemes que “justifiquen” la separació de lavabos (especialment a pubs i discoteques) és poder tenir sexe dins (ja veus quin problema), què passa amb les persones homosexuals? Poden anar al lavabo amb la persona de la que se sent atreta/atret, no? A veure, que la gent no està tot el dia pensant en sexe i si hi ha que volen practicar-ho, ho faran igual, amb o sense separació.

Quan els nens i les nenes són petites han d’anar al lavabo depenen de si qui els/les hi acompanya és la mare o el pare. Més d’una vegada he vist a un nen negar-se a anar al lavabo perquè havia d’entrar al de dones quan ell és un home; i d’altres vegades, he vist com tenia vergonya i ens mirava a la resta de dones com extraterrestres... cal?

I ja el símbol que més ràbia em dona de tots i que generalment només és al lavabo de les dones és el següent:

És la dona, doncs, la que ha de fer-se cura de la mainada, com dictamina el rol patriarcal. Doncs, a veure, no necessàriament. Hi ha molts homes, que com cal, també cuiden a la seva mainada i es troben amb això.

Amb un lavabo compartit no hi hauria problemes, faríem una única cua perquè tant homes com dones tenim les mateixes necessitats fisiològiques i perquè d’aquesta manera ens veuríem com més iguals, compartiríem un nou espai on ningú se sentiria malament ni hauria de plantejar-se res. I on els homes també podrien canviar a la seva mainada sense haver de demanar, si us plau, entrar als lavabos de dones per fer-ho.

I si, a més, als gimnasos compartíssim els vestuaris des de petits i petites, no caldria espiar homes ni dones perquè els cossos no serien res sorprenen. És evident que ara mateix les que sortirien perjudicades de vestuaris compartit serien les dones perquè l’educació que la majoria de persones em rebut no permetria un tracte igualitari i, sobre tot, amb respecte. Però com sempre diem, és qüestió d’educació.

Són massa

57

Podria ser una xifra qualsevol, significar milions de coses, però és la horrible xifra de dones assassinades al 2012 per homes a l’estat espanyol.

I no estic convençuda ni tan sols que sigui aquesta la xifra real, perquè molts casos de violència masclista no són identificats com calen.

Per a moltes persones, aquesta xifra i la violència contra les dones encara és considerada un mal menor, considerant, a més, que no és assumpte social.

Ho és i dels greus, perquè aquestes morts només es donen pel sistema patriarcal en el que vivim, que infravalora la dona, a cada una de nosaltres.

I la mort és la pitjor, però no l’única conseqüència.

Cada dia les dones patim violència, de diversos tipus i en diferents àmbits.

No creguem que és tot fet.

Aquesta xifra demostra de la pitjor manera possible que no és així, que encara queda molt per fer.

I aquesta xifra només és d'un estat, podeu imaginar el nombre de dones que han mort al 2012 al món sencer, només per ésser dones?

EL POST D’AVUI VA PER TOTES ELLES, VÍCTIMES D’UN SISTEMA INJUST.

http://www.3inter.cat/news/tags/ca_ES/Concurs

En aquest enllaç podeu trobar informació dels 57 assassinats amb les seves corresponents notícies:

http://ibasque.com/mujeres-asesinadas-en-espana-por-violencia-machista-en-2012/