Vint i tres dones

Vint i tres dones han estat assassinades per la seva parella o exparella a Països Catalans en el que portem d’any, d’acord amb el seguiment que es realitza des de l’Intersindical.

Vint i tres dones que tenien la vida per davant. Vint i tres dones amb projectes i somnis que mai podran realitzar. Vint i tres dones que mai més podran abraçar, donar petons i parlar amb la seva família i amistats. Vint i tres dones víctimes mortals del sistema masclista en el que vivim. 

Vint i tres homes insegurs, que no són capaços d’estimar. Vint i tres homes que necessiten establir la por per assegurar-se que no es quedaran sols (tot i que aquest mateix mètode és el que en moltes ocasions, per sort, els porta a la màxima solitud). Vint i tres homes als que s’els ha educat per ser els més forts i valents, quan després només han demostrat debilitat i cobardia. Vint i tres homes que no coneixen la llibertat i el respecte als éssers humans, especialment de les dones. Vint i tres homes que també són víctimes del sistema masclista en el que vivim, a més de ser uns assassins.

Vint i tres relacions de parelles basades en el mite de l’amor romàntic. Vint i tres relacions amb la creença de l’amor per a tota la vida. Vint i tres relacions de dues mitges taronges. Vint i tres relacions de, com a mínim, dependència emocional. Vint i tres relacions basades em l’odi i la por. Vint i tres relacions creades i fomentades pel sistema masclista en el que vivim.

Vint i tres famílies amb un assassí com a familiar. Vint i tres famílies que han d’acceptar que tota la vida han estat al costat d’un assassí. Vint i tres famílies que es pregunten el per què. Vint i tres famílies que tenen por. Vint i tres famílies que se senten culpables d’haver ajudat a crèixer un assassí. Vint i tres famílies que no saben que és el sistema masclista el que fomenta i manté aquests assassins.

Quaranta-sis famílies a les que se les ha assassinat una familiar. Quaranta-sis famílies que encara s’estan preguntant el per què. Quaranta-sis famílies que no podran abraçar, donar petons i parlar amb la seva filla, mare o germana assassinada. Quaranta-sis famílies que es recriminen el no haver pogut posar fi a la violència. Quaranta-sis famílies víctimes del sistema masclista en el que vivim.

Centenars d’amitats i persones conegudes que no entenen el que ha passat. Centenars d’amitats i persones conegudes que no podran abraçar, donar petons i parlar amb les seves amigues o conegudes. Centenars d’amitats i persones conegudes que no podran tornar a confiar en un assassí. Centenars d’amitats i persones conegudes que encara es pregunten el per què. Centenars d’amitats i persones conegudes que són també víctimes del sistema masclista en el que vivim.

Catorce milions de persones que viuen sota un sistema que permet la superioritat de l’home sobre la dona. Catorce milions de persones que viuen sota un sistema que fomenta i manté la desigualtat i la discriminació per raó de gènere. Catorce milions de persones que viuen sota un sistema que genera assassins i víctimes. Catorce milions de persones que viuen sota un sistema que no respecta els drets humans fonamentals de les dones. Catorce milions de persones que viuen sota un sistema que les esclavitza. Catorce milions de persones víctimes del sistema masclista en el que vivim.

Una mica menys de catorce milions de persones que encara han de prendre consciència de la necessitat de lluita contra el sistema masclista.

Unes set milions de dones que estem en perill de perdre la vida.

Vint i tres assassinats que són responsabilitat de la nostra societat. Vint i tres assassinats que es podrien haver evitat si eduquessin les nostres filles i els nostres fills en el respecte i la llibertat. Vint i tres assassinats que no es donarien en una societat justa i igualitària.

Vint i tres dones que haurien d’estar vives.

Quan a la víctima la fan culpable

Les notícies i reflexions sobre les violacions que han aparegut els últims dies als diferents mitjans de comunicació, m’han fet venir al cap el taller sobre feminisme revolucionari  que va fer la Laia Estrada fa un parell de mesos a Banyoles.

En un moment inicial del taller se’ns va demanar que numeréssim del cero al deu com és d’implementat el sistema patriarcal (perquè ens entenguem seria com sistema masclista) en els països occidentals, entenent principalment europeus, en comparació amb països africans, asiàtics i sud americans.

Ens vam quedar una mica parades, totes i tots enteníem que a la nostra societat el sistema patriarcal era vigent, però que en comparació amb altres països, semblava “menys greu” la seva aplicació. Així és que algunes veus valentes van posicionar Països Catalans en un notable, mentre altres posicionaven en un deu però col·locant la resta de països en més de 10, en un 13 mínim.

La realitat , que es va desvetllar, és que el sistema patriarcal, el sistema masclista, és per igual implementat en la majoria de països del món. L’únic que canvia és la forma com aquest sistema s’expressa. Per tant, tots els països tindrien la puntuació de deu.

Perquè si bé és cert que nosaltres comptem amb algunes polítiques que cerquen la igualtat entre les dones i els homes, això no assegura que tal igualtat, basada necessàriament en el respecte, s’apliqui a la realitat.

Així hem vist que, tot i que existeixen aquestes lleis que “protegeixen” les dones, un jutjat de Màlaga ha decidit que no hi ha proves suficients per creure una dona que ha estat violada en grup. Una dona que sortia de treballar, que va ser agredida per tres nois, que van gravar les violacions, que la van robar i que va ser trobada per la policia tirada prop on es van produir les agressions. I per què no la creuen? 

Perquè no poden determinar si les relacions eren o no consentides. Ja sabem que si no hi ha sang i fetge la justícia és molt relativa.

A més, no sigui el cas que la denuncia sigui falsa. Sabem, per dades estadístiques que fàcilment podeu 

trobar per internet, que les denúncies falses en els casos de violència de gènere i masclista representen menys del 0,1%. Us ho prometo que les matemàtiques no són el meu fort, tot i que m’agraden, però no cal ser una setciències per entendre que és molt més alta la probabilitat que la denúncia sigui certa que no pas falsa. I jo sé més de matemàtiques que un jutge? Ho veuria complicat atenent que, a més, treballen en equip.

Per tant, què ha passat? Doncs, simplement s’han seguit els dictàmens del sistema patriarcal: que la dona, com a bona dona, no té criteri i no sap que és el que es diu i l’home, que en aquest cas són tres, com, com a bon home, objectiu, racional i lògic no pot estar equivocat.

A més, si seguim el que diu el gran demòcrata i filòsof León de la Riva, que ja ens té acostumades a les seves grans perles i continua sospitosament exercint un càrrec públic a l’estat espanyol, les víctimes són els homes per què és clar “hay veces que a las seis de la mañana una mujer sola tiene que mirar un poco por dónde va” o el que és pitjor, pobres, i és que “hay veces que el fenómeno puede ser al revés. 

Tu piensas que entras y hay una chica con ganas de buscarte las vueltas. Se mete contigo en el ascensor, se arranca el sujetador o la falda y sale dando gritos de que la has intentado agredir. Por lo tanto, ojo con ese tema, que tiene doble lectura. De ida y de vuelta”. Tot això en menys d’un minut d’entrevista.

Però el que és important no és només el que aquest personatge hagi dit, sinó que hi ha molta gent, tant homes com dones, que pensen exactament el mateix que ell. I no seria d’estranyar que el jutge que ha portat el cas de la dona de Màlaga fos una d’aquestes persones.

Ho mirem per on ho mirem, institucional i socialment les dones som les considerades culpables de patir una agressió sexual. Si no fos així les recomanacions que el ministeri d’interior de l’estat espanyol dóna, no es basarien en generar por a la dona i posicionar-la com a agent capaç d’evitar una violació.

Per evitar una violació el primer que s’hauria de fer és educar als homes en el respecte a les dones i els seus cossos, i per tant, no generar violadors a la nostra societat. Però atenent que existeixen, evitar una violació, tot i que és possible, és difícil perquè mai ens han ensenyat a protegir-nos, més bé ens han ensenyat que un home és el que ens ha de protegir. Heu sentit mai a dir allò de “em quedo més tranquil/tranquil·la si vas amb un noi” o “demana al nom d’home que t’acompanyi a casa”? Des de ben petites ens ensenyen que estem en perill i que hem de ser protegides per altres.

És important que comencem a ser conscient que la nostra societat és masclista, ho és i ho serà si no fem res al respecte. La lluita serà llarga i pot ser no ho podrem arribar a veure les persones que ara vivim, però poc a poc es pot fer.

Podem començar amb un simple canvi de visió, pensar en els violadors com a culpables i les dones violades com a víctimes, i deixar de culpabilitzar les persones que no tenen culpa i que tenen dret a passejar a qualsevol hora del dia pel carrer, portar minifaldilla, viure sola, agafar el cotxe o anar de festa tranquil·lament, entre d’altres.

Fes-ho per la teva mare, la teva germana, la teva cosina, la teva amiga, la teva filla, la teva veïna, la teva companya, la teva parella... fes-ho per la dona que vulguis, fes-ho per tu mateixa, per tu mateix.

Us deixo uns enllaços sobre el que he escrit:

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/arxivat-cas-presumpta-violacio-multiple-malaga-3460839

http://www.huffingtonpost.es/2014/08/21/leon-de-la-riva-sujetador-violacion-malaga_n_5697644.html

http://www.interior.gob.es/web/servicios-al-ciudadano/seguridad/consejos-para-su-seguridad/prevencion-de-la-violaci%C3%B3n

Els costos de ser un "macho"

Sembla com si el sistema patriarcal (que descrit per l’Alicia Puleo és un sistema d’organització social en el que els llocs clau de poder –polític, econòmic, religiós i militar- es troben, exclusiva o majoritàriament, en mans dels barons), només afectés negativament a les dones. Si bé és cert que les persones més perjudicades som les dones, els homes també el pateixen, perquè la tradicional masculinitat que se’ls exigeix no és sana ni lliure i els dificulta tenir una bona qualitat i esperança de vida.

Seguint en Carlos Lomas, podem fer un repàs als costos que té el fet de ser un “macho” en la nostra societat.

L’expressió de l’anomenada virilitat porta a que els homes assumeixin en major mesura conductes de risc, com el consum abusiu de l’alcohol i altres drogues, conductes temeràries, especialment a la carretera, i baralles, entre d’altres.  Així tenim que el 93% de la població reclusa a Catalunya són homes (Idescat, 2013) i que la violència entre ells sigui molt elevada en diversos espais com són les festes, els camps de futbol, els parcs, l’escola, etc.

Les conductes temeràries, juntament amb altres hàbits lligats a la masculinitat, com no assistir a revisions mèdiques, especialment urològiques, escorcen l’esperança de vida dels homes. Més enllà de les possibles qüestions biològiques, el 65% de les morts evitables (homicidis, VIH, accidents de vehicles de motor, malaltia alcohòlica al fetge, etc) pertanyen a homes d’acord amb les dades del 2011 del Ministeri de Sanitat de la Generalitat.

Per altre banda, exercir la violència no és quelcom natural, sinó que és aprés, però encara avui dia els homes no tenen espais per expressar lliurement els seus sentiments i emocions. I, per tant, no saben com canalitzar la seva ràbia i agressivitat pacífica i saludablement. Per això han de recórrer a la violència, encara se sent el “plorar és de nenes” i “lluitar és de nens”.

L’omissió dels propis sentiments i emocions impedeix que les relacions afectives siguin satisfactòries i que en molts casos s’exerceixi la violència en aquestes. A més, de les dificultats per poder establir llaços estrets reals, ja que han de ser “homes com cal” i no mostrar el seu jo real. Molt vinculat amb això, la seva sexualitat pot resultar en molts casos insatisfactòria i insaciable, per la lluita de la quantitat enlloc de la qualitat de les trobades sexuals, la pressió per complir i satisfer l’altre, i la centralització de les trobades en la penetració ometent altres formes de compartir i viure la sexualitat.

La pressió, però, no només és a nivell sexual, també social, ja que els homes “machos” han de ser persones amb èxit, individualistes (suprimint, com ja hem dit, els afectes), amb poder, un bon sou i càrrec, autoritat, etc. I, evidentment, no poden demanar ajuda perquè això és de dèbils (i les dones som les considerades dèbils). L’estrès, doncs, és la conseqüència més lleu de totes les que es poden desencadenar un cop aquest és instaurat en la vida de cada un d’ells.

I aquests són només alguns dels costos, que no són pocs, que té el viure en un sistema patriarcal essent home, és a dir, essent el que té el poder. Si tenint el poder aquests són els costos, imaginem-nos quins seran en el cas de les dones, que som sobre les que s’exerceix aquest poder.

I tot i que la lluita per canviar aquest sistema que ens afecta a totes i a tots ha de ser abanderat per les dones, com a principals i més perjudicades, també ha de començar a formar part de la lluita dels homes si és que volen viure lliurement, amb qualitat i esperança de vida, i amb relacions sanes i satisfactòries.

Roses i llibres, a dones o a homes?

Primer de tot, confesso que sóc una gran fan de la festa de Sant Jordi, la qual cosa no treu perquè consideri que el s valors que transmet aquesta llegenda siguin obsolets, violents i sexistes.

La llegenda comença amb un fet impensable en l’actualitat, tot i que seria el més just, i és que la família reial entri com qualsevol altre en el sorteig per ser devorada pel drac. Per desgràcia de la família reial, la seva filla guanya la rifa.

Resulta que la filla del rei no és ningú més que la filla d’un home amb poder, el qual sembla ser que no té dona, perquè en cap moment es parla d’ella. I si la té no l’importa que la seva filla hagi de morir, cosa bastant impensable, ja que l’ha parit i segurament ha dedicat més atencions que el rei.

Evidentment, la filla del rei, sense nom, sense activitats més que la de ser la filla del rei, és estimada per tothom per la seva bellesa (les princeses sempre són belles), delicadesa i saber estar amb la noblesa i la pleballa. Per això, tota la població vol substituir-la, volen morir per la princesa. Qui moriria per algú que no fos, en tot cas, de la seva família?

Però el rei, que és un home just, fort i valent, es nega i dóna el vist-i-plau a la sentència de mort de la seva filla. A tot això, la princesa no diu res, ella és submisa i no s’oposarà a cap de les decisions que prengui el seu pare.

I així va la princesa, amb la seva delicadesa, saber estar i submissió a morir. Però, de cop i volta, apareix un cavaller per defensar-la (em pregunto com és que sabia tan ràpid que la princesa havia de morir si el sorteig s’havia fet aquell dia, per aquella època el whats app no existia, ni tan sols els telèfons fixes!).

I el cavaller, que és un home fort i valent - però no just com el rei, ja que no va aparèixer per salvar les altres persones del poble que van morir abans que la princesa, ve de molt lluny per  arriscar-se a morir per una dona que desconeix completament. Evidentment, com a bon cavaller, només coneix la violència com a mitjà per resoldre els conflictes i posa en risc la seva vida per matar el drac.

Per la seva banda, la princesa, que sembla ser que no té sang a les venes, es queda mirant l’espectacle, sense dir ni fer res, mentre el cavaller lluita contra el drac. Contra tot pronòstic, el cavaller amb una petita espasa i escut, guanya un drac que és quatre o cinc vegades més gran que ell i que treu foc per la boca.

Per acabar d’arrodonir la història, de la sang surt una rosa que és tan bella (la bellesa, de nou, és el més important, em pregunto què hagués passat si enlloc de roses sortissin cactus) com la princesa i se l’ofereix.

I aquí hi ha diverses versions, les més tradicionals i sexistes són que es casen, gairebé de manera forçada, dues persones completament desconegudes. Aquesta aliança matrimonial es basa específicament en que la dona és bella (qualitat indispensable per qualsevol dona per trobar parella i ser feliç) i que el cavaller se sent atret per ella. Us podeu imaginar quina relació de parella es pot acabar establint si no es coneixen i , com ja em vist, el cavaller només sap resoldre els problemes amb la violència?

Els valors sexistes, entre d’altres, que transmet la llegenda de Sant Jordi no ens venen de nou, són el nostre pa diari: la dona submisa, bella, passiva i delicada, i l’home fort, just, valent i violent. Es tracta de prototips de dones i homes que contínuament veiem als mitjans de comunicació i transmetem a la nostra educació.

Es deixa de banda els desitjos reals de les persones. La princesa ha d’obeir i callar, per això és dona; el cavaller ha de ser valent i morir si escau per una dona, encara que no la conegui, per això és home; i tots dos han de casar-se, encara que no es coneguin, per això són dona i home i han de reproduir-se.

En cap moment es qüestiona quins són els desitjos dels personatges, simplement reprodueixen el que s’espera segons el seu sexe biològic. No es concep que la princesa es pugui defensar sola, ni que el cavaller s’estimi més estar amb les seves amistats i família, ni que siguin cap dels dos personatges homosexuals.

Les llegendes, tradicions i costums no tenen per què ser dolentes, sempre i quan no influeixin en les nostres accions i la nostra vida. Conèixer-les és bo,però qüestionant-nos la seva validesa en l’actualitat.

En el cas de la llegenda de Sant Jordi ens trobem que té repercussió, encara que es concentri el dia 23 d’abril. De forma directa s’associa que les roses són el regal per les dones i que els llibres són el regal pels homes.

Les roses, símbol de la bellesa que han de tenir totes les dones per ser felices, però que és caduca, per això és necessari dietes, cremes anti-edat, operacions d’estètica, etc. Els llibres, símbol de cultura i intel·ligència, que es representen en els alts càrrecs de poder, col·lapsat d’homes (que no necessàriament són intel·ligents i cultes).

I aquesta tradició, juntament amb altres, perpetuen els prototips arcaics de dones i homes. Però, per sort, aquests prototips són una construcció social, és a dir, que han estat inventats i res tenen a veure amb el fet de ser biològicament dona o home. I si els hem inventat, vol dir que els podem canviar. I mai és tard per canviar.

Amb això no vull dir que les dones i homes que compleixin les característiques prototípiques siguin dolentes i dolents. El que sí que és dolent és la seva imposició, ja que cada persona és diferent, independentment del seu sexe biològic.

Per això, si per aquest Sant Jordi, que, per cert, també és Santa Georgina, vols regalar una rosa a un home que no l’agrada llegir, fes-ho; i si vols regalar a una dona que l’encanta llegir, un llibre, fes-ho també. Molt absurd seria que una dona lectora sigui obsequiada amb roses i un home que mai ha llegit un llibre, amb llibres. Així com també ho és regalar per regalar, tant una cosa com l’altre.

Siguem conscients del que oferim i, especialment, a qui l’oferim perquè el nostre destí no és marcat pel sexe amb el que hem nascut. 

El Dia Internacional de les Dones, ara i sempre.

Cada vuit de març, Dia Internacional de les Dones, sorgeix la gran pregunta de l’any: i quan és el dia de l’home? 

Una pregunta totalment coherent tenint present que vivint en un sistema patriarcal on l’home és considerat superior a la dona i, per tant, resulta totalment incomprensible que per un dia les dones siguem les protagonistes. Maleït protagonisme per haver de lluitar encara per drets bàsics que fa anys que reivindiquem.

La incomprensió ve donada, a més, perquè els drets pels que lluitem actualment les dones no són tan llampants com ho van ser el sufragisme, el dret a treballar o el dret a l’educació, els quals, curiosament, afecten als homes ja que impliquen canvis rellevants en la vida política i personal.

Els drets que encara ens manquen tenen a veure amb el nostre propi cos, la nostra pròpia vida i la real igualtat en drets ja assolits. Així tenim que les dones continuem cobrant menys que els homes per la mateixa feina, tenim més dificultats per trobar feines qualificades i a jornada completa, no som representades en els àmbits de presa de decisions polítiques, socials i laborals, som considerades un problema perquè ens podem quedar embarassades, continuem patint violència en l’àmbit personal, laboral i públic pel fet de ser dones, som assassinades, som objectivitzades en els mitjans de comunicació, continuem sense poder avortar lliurement i tenir dret al nostre propi cos fent ús del mateix com vulguem, entre altres moltes qüestions més.

Moltes persones consideren que filem prim i és cert que ho fem, però com succeeix en totes les lluites, és l’única manera de poder aconseguir el nostre objectiu: una societat lliure de masclisme on les dones i els homes siguin realment iguals respectant les nostres obvies diferències biològiques.

I, evidentment, les dones soles no podem pas assolir aquesta igualtat, ha d’haver la voluntat de l’home, disposat a perdre els privilegis que el sistema patriarcat sempre l’ha ofert simplement per ser considerat superior a la dona. Precisament per aquests privilegis que els homes encara tenen, no requereixen de cap dia especial, no tenen res a reivindicar que no sigui, en tot cas, l’igualtat i, per tant, poden recolzar per aquest objectiu la commemoració del Dia de les Dones.

Contràriament al que es pot creure, perdre aquests privilegis no suposa un empitjorament en la vida de cap home. Viure en una societat no patriarcal implica deixar d’aparentar ser qui no som, per poder ser lliurement qui som. S’acabaria l’haver de ser fort i bella, autoritari i submisa, actiu i passiva, i heterosexuals... podríem actuar sense patrons a seguir, parant atenció a les nostres necessitats i desitjos.

El Dia Internacional de les Dones, doncs, busca una societat igualitària on totes les persones siguem lliures i respectades. I és necessari que existeixi aquest dia per no oblidar el que hem guanyat amb la nostra lluita, però, sobretot, per no oblidar el drets que encara ens manquen i pels que hem de continuar treballant.