Roses i llibres, a dones o a homes?

Primer de tot, confesso que sóc una gran fan de la festa de Sant Jordi, la qual cosa no treu perquè consideri que el s valors que transmet aquesta llegenda siguin obsolets, violents i sexistes.

La llegenda comença amb un fet impensable en l’actualitat, tot i que seria el més just, i és que la família reial entri com qualsevol altre en el sorteig per ser devorada pel drac. Per desgràcia de la família reial, la seva filla guanya la rifa.

Resulta que la filla del rei no és ningú més que la filla d’un home amb poder, el qual sembla ser que no té dona, perquè en cap moment es parla d’ella. I si la té no l’importa que la seva filla hagi de morir, cosa bastant impensable, ja que l’ha parit i segurament ha dedicat més atencions que el rei.

Evidentment, la filla del rei, sense nom, sense activitats més que la de ser la filla del rei, és estimada per tothom per la seva bellesa (les princeses sempre són belles), delicadesa i saber estar amb la noblesa i la pleballa. Per això, tota la població vol substituir-la, volen morir per la princesa. Qui moriria per algú que no fos, en tot cas, de la seva família?

Però el rei, que és un home just, fort i valent, es nega i dóna el vist-i-plau a la sentència de mort de la seva filla. A tot això, la princesa no diu res, ella és submisa i no s’oposarà a cap de les decisions que prengui el seu pare.

I així va la princesa, amb la seva delicadesa, saber estar i submissió a morir. Però, de cop i volta, apareix un cavaller per defensar-la (em pregunto com és que sabia tan ràpid que la princesa havia de morir si el sorteig s’havia fet aquell dia, per aquella època el whats app no existia, ni tan sols els telèfons fixes!).

I el cavaller, que és un home fort i valent - però no just com el rei, ja que no va aparèixer per salvar les altres persones del poble que van morir abans que la princesa, ve de molt lluny per  arriscar-se a morir per una dona que desconeix completament. Evidentment, com a bon cavaller, només coneix la violència com a mitjà per resoldre els conflictes i posa en risc la seva vida per matar el drac.

Per la seva banda, la princesa, que sembla ser que no té sang a les venes, es queda mirant l’espectacle, sense dir ni fer res, mentre el cavaller lluita contra el drac. Contra tot pronòstic, el cavaller amb una petita espasa i escut, guanya un drac que és quatre o cinc vegades més gran que ell i que treu foc per la boca.

Per acabar d’arrodonir la història, de la sang surt una rosa que és tan bella (la bellesa, de nou, és el més important, em pregunto què hagués passat si enlloc de roses sortissin cactus) com la princesa i se l’ofereix.

I aquí hi ha diverses versions, les més tradicionals i sexistes són que es casen, gairebé de manera forçada, dues persones completament desconegudes. Aquesta aliança matrimonial es basa específicament en que la dona és bella (qualitat indispensable per qualsevol dona per trobar parella i ser feliç) i que el cavaller se sent atret per ella. Us podeu imaginar quina relació de parella es pot acabar establint si no es coneixen i , com ja em vist, el cavaller només sap resoldre els problemes amb la violència?

Els valors sexistes, entre d’altres, que transmet la llegenda de Sant Jordi no ens venen de nou, són el nostre pa diari: la dona submisa, bella, passiva i delicada, i l’home fort, just, valent i violent. Es tracta de prototips de dones i homes que contínuament veiem als mitjans de comunicació i transmetem a la nostra educació.

Es deixa de banda els desitjos reals de les persones. La princesa ha d’obeir i callar, per això és dona; el cavaller ha de ser valent i morir si escau per una dona, encara que no la conegui, per això és home; i tots dos han de casar-se, encara que no es coneguin, per això són dona i home i han de reproduir-se.

En cap moment es qüestiona quins són els desitjos dels personatges, simplement reprodueixen el que s’espera segons el seu sexe biològic. No es concep que la princesa es pugui defensar sola, ni que el cavaller s’estimi més estar amb les seves amistats i família, ni que siguin cap dels dos personatges homosexuals.

Les llegendes, tradicions i costums no tenen per què ser dolentes, sempre i quan no influeixin en les nostres accions i la nostra vida. Conèixer-les és bo,però qüestionant-nos la seva validesa en l’actualitat.

En el cas de la llegenda de Sant Jordi ens trobem que té repercussió, encara que es concentri el dia 23 d’abril. De forma directa s’associa que les roses són el regal per les dones i que els llibres són el regal pels homes.

Les roses, símbol de la bellesa que han de tenir totes les dones per ser felices, però que és caduca, per això és necessari dietes, cremes anti-edat, operacions d’estètica, etc. Els llibres, símbol de cultura i intel·ligència, que es representen en els alts càrrecs de poder, col·lapsat d’homes (que no necessàriament són intel·ligents i cultes).

I aquesta tradició, juntament amb altres, perpetuen els prototips arcaics de dones i homes. Però, per sort, aquests prototips són una construcció social, és a dir, que han estat inventats i res tenen a veure amb el fet de ser biològicament dona o home. I si els hem inventat, vol dir que els podem canviar. I mai és tard per canviar.

Amb això no vull dir que les dones i homes que compleixin les característiques prototípiques siguin dolentes i dolents. El que sí que és dolent és la seva imposició, ja que cada persona és diferent, independentment del seu sexe biològic.

Per això, si per aquest Sant Jordi, que, per cert, també és Santa Georgina, vols regalar una rosa a un home que no l’agrada llegir, fes-ho; i si vols regalar a una dona que l’encanta llegir, un llibre, fes-ho també. Molt absurd seria que una dona lectora sigui obsequiada amb roses i un home que mai ha llegit un llibre, amb llibres. Així com també ho és regalar per regalar, tant una cosa com l’altre.

Siguem conscients del que oferim i, especialment, a qui l’oferim perquè el nostre destí no és marcat pel sexe amb el que hem nascut. 

El Dia Internacional de les Dones, ara i sempre.

Cada vuit de març, Dia Internacional de les Dones, sorgeix la gran pregunta de l’any: i quan és el dia de l’home? 

Una pregunta totalment coherent tenint present que vivint en un sistema patriarcal on l’home és considerat superior a la dona i, per tant, resulta totalment incomprensible que per un dia les dones siguem les protagonistes. Maleït protagonisme per haver de lluitar encara per drets bàsics que fa anys que reivindiquem.

La incomprensió ve donada, a més, perquè els drets pels que lluitem actualment les dones no són tan llampants com ho van ser el sufragisme, el dret a treballar o el dret a l’educació, els quals, curiosament, afecten als homes ja que impliquen canvis rellevants en la vida política i personal.

Els drets que encara ens manquen tenen a veure amb el nostre propi cos, la nostra pròpia vida i la real igualtat en drets ja assolits. Així tenim que les dones continuem cobrant menys que els homes per la mateixa feina, tenim més dificultats per trobar feines qualificades i a jornada completa, no som representades en els àmbits de presa de decisions polítiques, socials i laborals, som considerades un problema perquè ens podem quedar embarassades, continuem patint violència en l’àmbit personal, laboral i públic pel fet de ser dones, som assassinades, som objectivitzades en els mitjans de comunicació, continuem sense poder avortar lliurement i tenir dret al nostre propi cos fent ús del mateix com vulguem, entre altres moltes qüestions més.

Moltes persones consideren que filem prim i és cert que ho fem, però com succeeix en totes les lluites, és l’única manera de poder aconseguir el nostre objectiu: una societat lliure de masclisme on les dones i els homes siguin realment iguals respectant les nostres obvies diferències biològiques.

I, evidentment, les dones soles no podem pas assolir aquesta igualtat, ha d’haver la voluntat de l’home, disposat a perdre els privilegis que el sistema patriarcat sempre l’ha ofert simplement per ser considerat superior a la dona. Precisament per aquests privilegis que els homes encara tenen, no requereixen de cap dia especial, no tenen res a reivindicar que no sigui, en tot cas, l’igualtat i, per tant, poden recolzar per aquest objectiu la commemoració del Dia de les Dones.

Contràriament al que es pot creure, perdre aquests privilegis no suposa un empitjorament en la vida de cap home. Viure en una societat no patriarcal implica deixar d’aparentar ser qui no som, per poder ser lliurement qui som. S’acabaria l’haver de ser fort i bella, autoritari i submisa, actiu i passiva, i heterosexuals... podríem actuar sense patrons a seguir, parant atenció a les nostres necessitats i desitjos.

El Dia Internacional de les Dones, doncs, busca una societat igualitària on totes les persones siguem lliures i respectades. I és necessari que existeixi aquest dia per no oblidar el que hem guanyat amb la nostra lluita, però, sobretot, per no oblidar el drets que encara ens manquen i pels que hem de continuar treballant.

2014 amb il·lusió?

Així hauria de ser, començar un any amb il·lusió, però desafortunadament no podem pas fer-ho, l’haurem de començar amb resistència i rebel·lió, especialment les dones.

La violència masclista, concretament l’institucional, ja ni tan sols s’amaga, s’exposa sense cap tipus de censura ni vergonya, ens mostra les seves urpes sense espai d’acció i, sarcàsticament, fent veure que és sinònim de progrés.

Les dones joves ens veiem obligades a entonar els mateixos lemes que les nostres mares i àvies van reclamar fa molts anys. Enlloc d’avançar veiem com els nostres drets es retallen i tornem a lluitar pel mateix, per quelcom que es creia superat.

La reforma de la llei de l’avortament menyscaba el nostre poder de decisió sobre el nostre cos, la nostra vida i el nostre futur. Ens avoca a posar en risc la nostra salut i vida per avortar o a generar-nos despeses innecessàries si volem fer-ho amb seguretat. Si hem estat violades, com sempre, ho hem de demostrar, i si ha estat la nostra parella? Contempla aquesta llei la violència sexual dins la parella? 

En cap cas, simplement, se’ns obliga a la maternitat. Una maternitat per a la que la societat no està adaptada. Els horaris laborals són incompatibles amb els escolars i no hi ha polítiques suficients per conciliar-los; les escoles bressols o persones cuidadores professionals suposen una despesa que, en molts casos, superen els sous de les mares o els pares; s’està tivant de les àvies i els avis per poder atendre a la canalla, això si tenim sort de viure a prop o que estiguin vives; i ja no diguem si es fa un petit càlcul sobre el cost de tenir canalla que és un mínim de 7000 euros a l’any, que va en augment a mida que es fa gran.

I com que no hi ha intenció de canviar el que és fonamental per poder encarregar-nos de les nostres filles i els nostres fills, la proposta del govern central per augmentar la natalitat és obligar a ser mares a les dones. Aquest fet augmenta, necessàriament, la precarietat i la pobresa de la nostra vida, a part de portar al món filles i fills indesitjades.

I en cas que la dona sigui mare i la parella es faci responsable de la criatura, el més freqüent és que siguem les dones les que abandonem el  món laboral, ja que som habitualment les que tenim una feina d’inferior categoria. La diferència de sou entre dones i homes pel mateix lloc de treball (bretxa salarial) és al voltant del 24% a favor dels homes i a Catalunya el 70% de les empreses no compten amb dones als seus consells de direcció (sostre de vidre). 

Abandonar el nostre lloc de treball a causa de la maternitat és una parada important en el que segurament és el nostre millor moment laboral. Després de, com a mínim, dos anys sense feina remunerada (i segurament sense prestació d’atur) o treballant a mitja jornada, tornar a situar-se en el mateix estatus en el que s’estava abans de ser mare, és molt difícil. Probablement, el lloc de feina al que podrem aspirar és de menor categoria i sou, augmentant la precarietat i pobresa de la nostra vida.

Però no acaba amb ser mares, pot haver situacions de dependència. El 93% de les persones cuidadores principals en cas de dependència som dones. Des del 2006 podíem acollir-nos a la llei d’autonomia personal, la qual reconeixia la feina de les cuidadores no professionals i ens permetia cotitzar a la seguretat social (amb els beneficis presents i futurs que suposa). Això ens dotava, a les persones cuidadores, de garanties socials i econòmiques per realitzar una tasca imprescindible per mantenir la nostra societat. A 2013, tot això ha desaparegut, les abusives condicions per poder cotitzar i rebre ajuts ens situa de nou a la foscor, augmentant la precarietat i pobresa de la nostra vida.

I això només és una petita exposició de com ens agredeix la societat a les dones i se suposa que vivim en un estat en el que la igualtat és un valor assolit. Però s’ha considerat que la igualtat és una parcel·la de la societat quan és quelcom present en tots els àmbits. Per això, ja era prou absurd que hi hagués una cartera per a la igualtat, hauria d’estar en totes contemplades, però que s’englobi actualment amb sanitat i serveis socials, la situa, no en segon pla, sinó en tercer, com en el títol del ministeri. El menyspreu per a la igualtat es reflecteix clarament en la retallada de més del 24% del pressupost destinat a les polítiques d’igualtat en 2013, tres vegades més que en qualsevol de les altres partides, i en la retallada del 35% en sanitat, serveis socials i igualtat per 2014. Això augmenta, necessàriament, la precarietat i la pobresa de la nostra vida.

Les polítiques d’igualtat són les que permeten que les dones puguem visibilitzar la manca de drets que encara patim i denunciar les contínues situacions de violència que vivim pel fet de ser dones i ser sexuades en femení.

Si les polítiques de l’estat al que ens toca pertànyer ens agredeixen i no fan res per evitar-ho, què no faran les persones del nostre voltant?  

Cada any, hem de lamentar centenars de dones assassinades en mans de les seves parelles o exparelles i encara la societat i el govern no vol reconèixer que aquests assassinats són fruit de la seva estructura patriarcal que, cada cop, es fa més evident.

La precarietat i pobresa en la que ens volen sucumbir ens obliga a dependre dels altres. Si depenem, perdem la nostra autonomia i la nostra llibertat. I sense llibertat, no som persones.

A la força, haurem de començar l'any amb resistència i rebel·lió.

Poder escollir amb llibertat

Els nens i les nenes no creixen amb preferències, només necessiten que les seves necessitats bàsiques siguin cobertes. No importa massa si el xumet és rosa o blau, volen el xumet o la mamella i prou.

A mida que van creixent, són més conscients de la seva realitat, veuen més enllà i senten curiositat per tot tipus d’objectes, siguin els que siguin. Així pot passar que davant un regal, s’estimin més la capsa que la joguina.

Molts objectes els tenen a les seves mans, els poden explorar i descobrir com manegar-los per entretenir-se i, sobretot, aprendre. D’altres, en canvi, són prohibits. Alguns és normal, mai donarem a la canalla un ganivet, podria prendre mal; d’altres objectes, no és normal que no els puguin explorar. 

Trobem com hi ha mares i pares que mai compren un cotxe teledirigit a la seva filla, que no deixen que el seu fill es pinti els llavis, que no permeten que la nena jugui a guerres i conflictes, i que es posen les mans al cap quan veuen que el seu fill vol un cotxet per portar el seu ninot.

Quan un nen o una nena és molt petita, si la deixem en una botiga de joguines, anirà a tocar tot, amb preferència per aquells objectes amb colors més llampants. En canvi, quan són més grans, es dirigeixen directament, les nenes al passadís rosa i els nens, al blau o gris. No sembla massa natural.

I és que les preferències depenen d’allò que ens han deixat conèixer. Si mai has pogut jugar a la videoconsola, mai sabràs si t’agrada o no. I com que no ho saps, t’és indiferent. De fet, és més fàcil no jugar que intentar aprendre quelcom nou. Si dividim per sexe les joguines, ens trobem amb un munt de nenes i de nens que no han tingut l’opció de poder explorar totes les àrees del joc, ni compartir tan sols una mateixa àrea amb canalla de l’altre sexe. No han compartit, se separen al pati. No han pogut ser mai pares, ni guerreres.

Permetem que els nostres fills i les nostres filles puguin explorar, puguin descobrir i realment escollir lliurement les seves preferències. No ens limitem al color dels envasos o al que suposadament ha de fer una nena o un nen.

No ens defineix el  nostre sexe, ens defineix la nostra personalitat.

Auto-reflexionem per eliminar la violència envers les dones i les nenes

La violència envers les dones i les nenes ens afecta a totes i a tots, ja que el malestar de més de la meitat de la població mundial no pot passar desapercebut i sense conseqüències socials per a l’altre part de la població.

Perquè la violència envers les dones no és només la que es dóna dins la parella, és la que vivim cada dia i en diversos àmbits, la que ens prepara a totes i cadascuna de nosaltres per permetre relacions abusives, violentes i considerar-les normals.

És la violència que ens diu que no som boniques si no anem maquillades, si no portem sabates de tacó, si no som primes, si no duem els cabells llargs, si no tenim les ungles pintades, si no som objecte de desig per als homes... i també és la violència que ens diu que no som boniques si donem la nostra opinió, si ens relacionem lliurement, si sortim a les nits, si decidim avortar, si som lesbianes, si preferim no ser mares, si tenim ambicions laborals, si cridem i ens emprenyem...

En definitiva, és la violència que ens diu que no som boniques quan trenquem amb els rols de gènere i els estereotips patriarcals que ens oprimeixen com a persones i ens invaliden. I és la que ens culpabilitza de patir la violència quan les úniques persones culpables i responsables són les que l'exerceixen.

La violència envers les dones i nenes és arreu, en molts àmbits perquè, bàsicament, vivim en una societat patriarcal que facilita i manté aquesta violència. Ja ho deia bé l’Emma Goldman, a principis del segle XX, quan afirmava que la lluita de les dones no ha de ser pas pel poder, ha de ser per a l'alliberació del pes dels prejudicis, tradicions i costums que ens condemnen per a tota vida.


Cal que comencem a reflexionar sobre les diferències de tracte que fem en les relacions que tenim amb dones, homes, nens i nenes perquè és en aquestes diferències on es troba la violència.

Prou de mirar cap a una altra banda i considerar que no ens correspon aquesta lluita, perquè en som còmplices quan volem ignorar el problema i no fer canvis que ajuden a eliminar-lo.

Per una vida lliure de violència, igualtat entre dones i homes.

Dia de la resistència indígena

Contra les lleis patriarcals i eclesiàstiques, lluita feminista!

L’anunci per part del govern central de la contrareforma de la llei de l’avortament prevista per aquest octubre, ha fet que enguany el Dia Internacional per la Despenalització de l’Avortament (28 de setembre) hagi cobrat major rellevància.

El canvi legislatiu proposat suposa tornar a la llei restrictiva de 1985, quan l’avortament era recollit en el codi penal, i la pèrdua de drets bàsics per a les dones.

Les dones perdem el dret al nostre propi cos perquè només l’equip mèdic podrà indicar l’avortament i, a més, en tan sols dos supòsits que són difícils de demostrar: el perill real per a la salut física i psicològica de la mare, i la violació.

Les dones perdrem el dret a la nostra sexualitat, imperant la idea religiosa d’equiparar el sexe amb la reproducció. Les dones hem de poder mantenir relacions sexuals lliures, conscients i sense por, basades en el plaer i la satisfacció.

Les dones perdem el dret a la nostra maternitat perquè aquesta serà imposada en el cas que la dona no vulgui continuar amb l’embaràs. I és evident que la maternitat és quelcom meravellós, però sempre i quan sigui desitjada. Ser mares ha de ser escollit de forma lliure i no pas imposat.

RUDA. Planta abortiva

Les dones perdem el dret a la nostra vida perquè en el moment en què ens obliguen a avortar de manera il·legal, hem d’assumir riscos innecessaris quan existeix tecnologia mèdica de qualitat per evitar-los. Evidentment, les dones que tinguin els recursos econòmics per poder anar a l’estranger a avortar en condicions segures, ho faran. Només patiran aquelles que no puguin permetre’s aquest cost.

Molts són els drets que ens juguem amb aquesta llei quan, en realitat, la prohibició de l’avortament no impedeix que les dones avortem (que és l’objectiu principal de la reforma). Si atenem a les dades estadístiques “Idescat”, veiem que en 2008, quan encara regia la llei de l’avortament de 1985, a Catalunya van avortar 26.932 dones, i fa un any, al 2012, ho van fer 21.965 dones. És a dir, amb una llei progressista que dóna drets a les dones, el nombre d’avortaments en quatre anys va disminuir un 18%.

Una dona no avorta per plaer, avorta per necessitat. No es tracta d’una decisió fàcil, porta a molta reflexió i valoració. Quan una dona ha decidit avortar és perquè és conscient que la vida que podrà donar a la criatura no és la que desitjaria per aquesta.

Davant aquesta reforma, no ens queda una altra opció que lluitar i, mentrestant, tornar a adquirir els coneixements de les nostres avantpassades sobre plantes medicinals abortives, com és el cas de la Ruda. Per molt que es vulgui, les dones no ens sotmetrem a lleis patriarcals i eclesiàstiques.

Els nostre cos és nostre, la nostra vida és nostra.

#Jo decideixo, Jo desobeeixo.