Quan les víctimes són culpables …

Fa uns mesos vaig haver de reflexionar per un curs sobre el conegut  recurs de les cases d’acollida per a dones.

A simple vista, sembla una bona pensada ja que suposadament actua en favor de les dones i les protegeix; a més, ens pot fer sentir que institucionalment hi ha moviment en contra de la violència contra les dones, que es vol crear un món d'igualtat, que es vol trencar d’alguna manera amb el sistema patriarcal en el que ens movem... mentida.

Res més lluny de la realitat.

Les cases d’acollida són un recurs pervers, culpabilitzador de les dones que han rebut violència per part de la seva parella. Les fan trencar amb la seva vida i, el que és més greu, les obliguen a amagar-se. Normalment és la persona que ha comés el delicte la que rep el càstig i no a la inversa.

Veiem...

És la dona la que ha de deixar casa seva, la que ha de canviar la seva vida perquè l’agressor no la trobi, és la que ha de demostrar que ha estat maltractada (com es demostra amb proves objectives que has rebut durant anys maltractament físic, psicològic i/o sexual???), és la dona la que ha de tenir escolta (si és que hi ha cap que es pot permetre portar-ne), és la dona la que ha d’avisar d’on és i amb qui, és la que no pot dir a ningú on viu, és la dona la que ha d’anar alerta pel carrer, la que ha d’intentar sortir el menys possible...

I no és només viure a un pis d’acollida, també han de conviure amb altres dones i les seves criatures, cadascuna amb la seva història horrible i imperdonable. I tot i que la societat tendeix a homogeneïtzar els grups, no hi ha cap perfil de dona maltractada, totes són molt diferents. I ja sabem com és de difícil la convivència...

A més, les dones es poden sentir que no avancen, deixen una relació en la que, possiblement i pel curs que habitualment porten les relacions de violència cap a les dones, depenien d’una persona (agressor, la majoria de les vegades homes com ja sabem), per passar a dependre d’una institució (constituïda en la seva majoria per homes i establerta sobre les bases del patriarcat que permet i fomenta la violència cap a les dones).

No eren lliures ni autònomes vivint amb l’agressor, ni ho són als pisos d’acollida.

I l’home agressor? Continua amb la seva vida, sense preocupar-se per res. Fins que no es demostra que ha maltractat la dona, és al carrer i, en molts casos, mai es pot demostrar que hi ha hagut aquest maltractament i, per tant, molts d’ells, culpables, són al carrer.

I com crec que es podria resoldre aquest recurs pervers, perquè per fi, fossin les dones les que realment són protegides, les que es tracta com a víctimes i no com a culpables de la situació de violència, les que reben realment ajuda per poder continuar la seva vida allunyades de la violència?

Senzillament, fent que el maltractador sigui el que ha d’estar en un pis (mentre el procés judicial no es tanqui) i, si no, a la presó (que és on realment es mereixen ser perquè són un perill per les dones, però, és clar, no per la societat). A més, hauria de dir on va, amb qui i, a sobre, hauria de portar un chip per poder saber realment on és en cada moment i si els recursos ho permetessin, que fos ell qui portés un escolta.

Molt probablement aquestes petites mesures que proposo, no elevarien el cost que actualment suposa mantenir les cases d’acollida. I, per fi, situaria a cada persona en el lloc on correspon: a la dona com a víctima i a l’home com a culpable .

*Faig servir el terme víctima per poder facilitar l’escriptura del text. Evidentment que la dona que rep violència és víctima, però no ho és per a tota la vida. Un cop superada la situació directa i indirecta del maltractament, la dona deixa de ser víctima per poder autoproclamar-se supervivent.