On vivim!

Fosca, grisa, seriosa, tenebrosa, cubista, agressiva, trista, perillosa, gran, estreta, invisibilitat, descontrol, soroll...

Quina sensació més desagradable, oi? Doncs, les ciutats, on hi viu la majoria de la població occidental almenys a dia d’avui, compleix en general amb aquestes característiques.

El creixement precipitat de les ciutats en paral·lel amb l’augment de la població és el que ens ha portat a ciutats plenes de blocs de pisos rectes, amb patis interiors horribles, foscos, homogenis, impersonals, a gran escala, amuntegats... vaja, una espècie de formiguer però sense cap tipus d’organització.

Ciutats que han estat pensades per aglutinar, per poder absorbir el màxim de persones en el mínim espai, com més persones, més mà d’obra. Doncs, les ciutats s’han creat per acollir a treballadors. I dic bé, treballadors, perquè les dones, després del primer bomb de la revolució industrial, van ser redirigides a les tasques de la llar, “d’on no haurien d’haver sortit mai” podria dir algun agosarat i, desgraciadament, alguna agosarada.

http://ca.freepik.com/vectors-gratuit/silueta-de-la-ciutat-de-vectors-de-dibuixos-animats-material-d&-39;estil_514138.htm

Han estat les dones que, al llarg de la història, han hagut de fer de les ciutats, llocs on viure i no només llocs on treballar i dormir. I com ho han fet? De mil maneres, però, generalment, associant-se, demanant en conjunt, perquè una persona no pot fer massa, però sí un grup de persones amb un mateix objectiu. Perquè eren les dones les que havien de passejar pels carrers plens de brutícia, eren elles les que havien de portar a les nenes i als nens a l’escola i veure com emmalaltien per les condicions pèssimes en què vivien, eren elles les que havien de netejar tota la merda que entrava del carrer a casa... Els homes cinc minuts caminant o en cotxe, i ja hi eren a la feina i de la feina, si un cas, al bar... vida a la ciutat... poca...

Però les ciutats no han estat creades per fer vida, han estat creades per treballar, per això, encara avui dia (el recent bomb immobiliari), s’han creat urbanitzacions que només serveixen per dormir. Sí, sí, urbanitzacions sense comerços, sense centre de salut, sense escoles, sense serveis socials, sense cinemes, sense bars, sense videoclubs... sense absolutament res més que pisos o cases.

És a dir, s’han creat les ciutats en base a les “necessitats” dels homes: lloc on treballar i lloc on dormir. I la dona i la mainada? Com sempre, han quedat a un segon pla.

La mainada ja no pot sortir al carrer a jugar perquè les ciutats són perilloses i és millor que es quedi a casa. A més, cada cop conviu menys amb la seva mare i el seu pare, ja que els horaris laborals no estan pensats per poder viure amb la teva descendència...

Si ens concretem amb les dones, ja us ho podeu imaginar... la construcció actual de les ciutats no fan més que dificultar el poder compaginar la vida laboral i la vida familiar [problema que cada cop tenen més homes].

La freqüència dels transports públics està pensada pels horaris laborals i no per l’escolar, de manera que quan una dona vol portar a l’escola a la seva filla o el seu fill es troba que no pot arribar a l’hora a la feina.

Les estructures no permeten la realització de les activitats diàries d’una manera còmode i eficient, ja que entre les voreres que no permeten el pas amb cotxet o carret de las compra, la poca duració dels semàfors i la disminució del petit comerç... donem més voltes que un carrusel!

Perquè el petit comerç està essent ofegat pels centres comercials que no fan més que aglutinar les botigues en un espai petit,  angoixant (i recordem que les dones tenen  més tendència a l’ansietat que els homes) i lluny dels nuclis urbans.

I una ciutat sense comerços és una ciutat sense activitat, desèrtica i, per tant, perillosa. I recordem que són les dones les que són més vulnerables als atacs al carrer, especialment a les agressions sexuals. I aquesta situació a l’únic que porta és a coaccionar la llibertat de la dona que sempre necessitarà anar acompanyada per por, ja que nosaltres ens assentim més insegures perquè no confiem en la nostra força física (que a més d’un home ja l’agradaria tenir...) i, si, a sobre, ens donen motius...

Però no només això, ja que en general les ciutats tenen una il·luminació precària, tant a les voreres com a les calçades, a més de comptar amb carrerons i parcs que no permeten la visibilitat completa de l’espai i, per tant, impossibiliten el control  i, doncs, la prevenció de situacions perilloses.

I si afegim que l’estructura de les ciutats no permeten un contacte càlid amb les persones, porten a posar distància i fredor en les relacions i no faciliten l’ajuda a l’altre... la sensació d’inseguretat és insuportable.

Amb petits canvis es podria assolir un espai de convivència que beneficiaria no només a les dones, si no a totes les persones que hi viuen allà, ja que ens permetria finalment començar a viure allà on tenim la nostra llar.