“Tinc vergonya de la meva situació, se suposa que això a mi no m’hauria de passar, tinc una carrera”

Encara és molt present a la nostra societat el mite que la violència masclista dins la parella només es dóna en famílies i entorns de classe socioeconòmica mitjana-baixa o baixa. Perquè encara avui es creu que l'assassinat de dones en mans de les seves parelles o exparelles són casos aïllats, no hi ha una crítica global a la societat i es consideren com bolets que sorgeixen "sin más".

Però la realitat és ben diferent.

Ésser dona és el factor de vulnerabilitat essencial per ser víctima de violència masclista dins la parella. La resta poden ajudar, però si no ets dona, no patiràs aquesta violència.

Tenir estudis superiors i un bon nivell socioeconòmic no et garanteix que no seràs víctima. Ni a l’escola, ni a l’institut, ni a l’acadèmia, ni a la universitat se’ns ha ensenyat què és uns relació de parella sana i com podem detectar la violència i, per tant, prevenir-la. Ens han adoctrinat per poder complir una funció concreta dins el sistema capitalista, res més. I ja s’han ocupat que a casa tampoc se’ns donés aquesta educació. Qui més o qui menys ha tingut pares i mares enfeinades, tot el dia amb coses a fer i sense massa temps per dedicar a la mainada. Perquè encara que la nostra mare hagi treballat a casa sense remuneració, recordem que la seva jornada era/és de 24 hores al dia... en quin moment pot seure amb tu per explicar-te les coses? I com ha de saber aquestes coses si mai li han explicat i tampoc ha tingut la possibilitat de conèixer més enllà de la feina i la casa? I el pitjor, com havia d’ensenyar-te una mare maltractada com prevenir el que ella no ha pogut fer?

Aquesta és una bola generada i mantinguda pel sistema patriarcal, que ens ha emplenat el cap d’un munt d’informació totalment errònia i inútil, que ens fa pensar que la violència masclista no és masclista i que les feministes estem com una cabra, odiem els homes i que, a més, som lesbianes.

Alguns exemples, alguns, perquè hi ha moltíssims, d’aquestes creences són els ja famosos... l’amor és el que et farà una persona completa... has de trobar la teva mitja taronja... si té gelos és perquè t’estima... qui t’estima, et farà plorar... l’amor pot amb tot... l’amor és cec... l’amor és per sempre... no m’estenc més perquè m’imagino que qui llegeix aquest bloc ja se’ls coneix prou.  

Llavors, per molta educació formal que tinguem... Com no hem de caure en la violència masclista dins la parella si sempre ens han dit que som persones incompletes, que necessitem alguna persona al costat per poder ser algú a la vida? Com volen que no caiguem si no ens permeten que ens estimem a nosaltres mateixes?

Perquè la clau de tot és tenir clar quins són els nostres drets, estimar-nos per saber com ens mereixem ser tractades i poder decidir de debò com volem que siguin les nostres relacions.

No hem de sentir vergonya, no és pas la nostra culpa. Som responsables del que ens passa a la vida, sí,  perquè hem pres unes decisions o unes altres, però no som culpables d’actes que realitzen altres persones. Hem de saber que podem escollir, que tenim el dret a escollir i que, sempre, sempre, sempre, sempre, sempre, hem d’escollir les coses en base al que nosaltres volem i considerem que és el millor, mai el que vol una altra persona.

I, sobretot, fes cas al teu instint. Si alguna cosa no t'acaba de fer el pes, per molt maco, agradable, arreglat, divertit, intel·ligent, eloqüent, simpàtic, amorós, alegre, perfecte que sembli l'home amb el que estàs, fuig. Sí, fuig, tal i com diu la lletra d'una cançó d'Iron Maiden "Run for your lives", sí, en plural, la mainada també està en perill, si és que en tens. 

Quan la justícia no és justa

Fa pocs dies vaig veure aquesta entrevista a Ángeles Cerrilos, que és la presidenta de la “Asociación de Mujeres Juristas Themis” (http://www.publico.es/espana/448541/no-hay-manera-de-evitar-que-las-maltratadas-paguen-por-divorciarse) i em va fer reflexionar molt.

http://relatosdeunpaisdefabula.wordpress.com/2012/12/06/la-amnesia-argentina/justicia/

És evident que la taxa judicial és una manera més que té la dreta de treure drets a les persones obreres, ja que a qui més afecta aquesta taxa és la població amb un nivell socioeconòmic intermedi (a la classe obrera). Així ja estem veient que famílies amb persones mortes per accidents/imprudències (avió, cotxe, moto, macrofestes, etc) que volen jutjar les persones responsables (directes), no poden perquè no tenen diners amb què fer-ho. Això sí, les demandes per injúries de persones que podem veure a la tel·levisió (especialment a tele 5) i a les revistes del cor, totes poden ésser tractades. Veiem, doncs, la injustícia per sí sola d’aquesta nova normativa.  

Però em centraré en que quan analitzem aquesta mesura es pot veure clarament que va contra la Llei orgànica 3/2007 d’igualtat efectiva entre dones i homes.

Segons aquesta llei, tot procés polític ha de realitzar-se amb perspectiva de gènere i valorant l’impacte de gènere, tant per a homes com per a dones. I, per tant, si es veu que en qualsevol dels dos sexes hi ha un impacte més negatiu en relació a l’altre, el procés polític ha d’ésser revisat i modificat per aconseguir un impacte similar entre els dos sexes. A més, la llei recalca molt que l’administració pública es compromet a seguir els paràmetres de la igualtat i, d’alguna manera, a donar exemple.

Bé, per sí sol, el pagament de la taxa judicial afecta molt més negativament a les dones que els homes.

¿Per què?

Senzillament perquè les dones, en general, som més pobres que els homes.

-        

            Hi ha moltes dones que treballen a casa seva sense rebre ni un cèntim de retribució d’aquesta feina tan bàsica i fonamental perquè la societat es pugui mantenir. Per tant, depenen econòmicament del seu marit.

-       

            Encara que les dones treballin fora de casa, no reben el  mateix sou que els homes per la mateixa feina feta i són les que més vegades agafen dies o la baixa per motius familiars (amb la disminució de sou corresponent).

-       

           Les feines que fan les dones tenen, en generals, unes condicions laborals precàries (especialment en relació amb el sou).

Per tant, per a les dones, haver d’assumir la taxa judicial ens posa en una situació d’inaccessibilitat de la justícia. ¿ I què hi ha més injust que no poder tenir justícia (encara que sigui pèssima)?

Aquest fet s’agreuja quan les dones són víctimes de la violència masclista dins la parella. Com bé comenta Ángeles Cerrillos, les dones que es volen separar han d’assumir d’entrada les despeses o fer mil malabars burocràtics per aconseguir gratuïtat, o bé, que pagui el marit. Aquest fet, evidentment, pot fer que la persona trigui més en prendre la decisió, la qual cosa pot ser positiva per les persones pro-matrimoni i pro-família, però que la teva decisió (ja presa) hagi d’aplaçar-se per causes externes derivades del teu país, és un atac contra la teva llibertat.

A  més, s’ha de tenir en compte que les dones que pateixen violència de gènere tenen més dificultats per poder prendre decisions, ja que són anul·lades per la mala bèstia que tenen a casa. I si atenem que en moltes ocasiones depenen econòmicament d’aquesta bèstia i que es troben en situació d’aïllament, recórrer a la justícia amb aquestes condicions es fa molt més complicat.

I pensareu, però si les dones que són maltractades poden anar-se’n de casa sense necessitat inicial de separar-se formalment (cosa que requereix d’una valentia admirable). Cert, les dones poden allunyar-se de mala bèstia sense interposar la separació. Però dins del procés que la dona ha de passar per poder sortir de la situació de violència, hi ha molts judicis i moltes possibilitats que passen per la justícia que no podran fer perquè no tenen els diners per poder pagar la taxa.

I, com podeu imaginar, continuar lligada legalment a una persona com és un agressor, no és quelcom agradable de suportar.

Però el fet és que, sigui com sigui, la taxa judicial proposada per l’il·lustre Gallardón va en contra de la constitució, les lleis i les llibertats del poble, amb un gran impacte negatiu en les dones.

L'eterna divisió

No hi ha res que em faci més ràbia quan vaig a un bar que veure aquests símbols i les seves diverses variants:

I el que més odio encara és el que pretén ésser graciós donant un exemple de com  no respectar a una dona i que, a sobre, l’he viscut en les meves pròpies carns:

I és que penso que aquest segon dibuix no és més que un exemple d’una de les conseqüències lògiques derivades del sistema patriarcal-catòlic en el que veure els genitals de la dona o del home és tot un repte, i en el que el respecte cap a les dones, simplement, no existeix. 

Penseu que si un home està acostumat a veure vulves i pits en viu (no en pel·lícules pornogràfiques que mostren tot el que normalment una dona no és, ja em direu quantes de vosaltres esteu operades, teniu una talla 34 i porteu la vulva totalment depilada), necessitaria amagar-se per veure una dona “despullada” en un lloc tan poc eròtic com el lavabo?

Evidentment, no.

Penseu que si un home respecta les dones i les veu com a iguals, s’amagaria per veure la dona “despullada” en un lloc tan íntim com és el lavabo?

Evidentment, no.

Són pocs els bars, pubs, locals, X que tenen lavabos compartits i,  normalment, són locals molt vinculats a moviments feministes, homosexuals i transsexuals. I, sincerament, penso que és bàsic que els lavabos siguin compartits.

Què té un lavabo de dona que no té el d’home i a la inversa? Estic farta d’haver d’esperar (que no ho faig mai) a que surti una dona quan tinc un lavabo suposadament d’home que és buit (i m'imagino que a la inversa també fa ràbia). Quina manera més absurda de perdre el temps, no creieu?

Si el problema és que els urinaris del homes tenen la variant dempeus, em sembla una excusa poc justificada:

Primer, perquè a aquestes altures de la meva vida veure un pene no és sorprenen.

Segon, en el cas que ho fos de sorprenen, no seria més que la conseqüència d’haver tingut sempre lavabos i vestidors separats per homes i per dones, i una educació amb mancances. Si des de que som ben petits i petites haguéssim compartit aquests espais amb respecte, ara no hi hauria res de sorprenen.

Tercer, actualment si les dones volem, podem fer-los servir els lavabos "per homes", ja que hi ha un fantàstic utensili per poder orinar dempeus i els lavabos seria un bon lloc per poder practicar i no esquitxar-nos (i si ens esquitxem, tenim un rentamans a prop) i per anar ràpides si la resta de lavabos són ocupats [http://laciutatinvisible.coop/botiga-on-line/complements-invisibles/gogirl-el-dispostiu-urinari-femeni/]. 

Però, a més, els lavabos, siguin de dones o d’homes, tenen, en general, una gran mancança: 

NO TENEN EL SEU PROPI RENTAMANS.

I pensareu, quina bajaneria...

Doncs no, i encara menys ara que les dones disposem de l’utensili també magnífic de la copa de lluna  [http://laciutatinvisible.coop/mooncup-alternativa/]. Treure’t la copa en un lavabo ordinari és incòmode perquè no es disposa d’aigua a l’abast i diguem com vulguis, però m’agrada que tot el que fico a la meva vagina sigui net i no haver de tacar la roba amb sang per haver-me-la de posar amb les mans tacades i, encara menys, haver de sortir del lavabo com si hagués matat un xai (sí, exagero). Però amb els tampons passa igual, eh, que per molt que et rentis les mans abans d’entrar al lavabo, has hagut de tocar la porta, la tapa del lavabo i baixar-te la roba... al final, les mans brutes per tocar la teva vulva. I després, buscar el tampó i treure el plàstic. I de totes maneres, si jo vull passar un aigua a la meva vulva, perquè no ho puc fer i he de fer servir les tovalloletes suposadament pensades per la dona?

I, escolta, als homes igual, eh, que si voleu fer-li una rentada al pene, per què no ho podeu fer? I si voleu rentar la goteta amb una mica d’aigua, per què no ho podeu fer?

I em negareu que no seria útil per aquelles vegades en que el teu sistema digestiu no funciona del tot be i et deixa tacat el cul. La millor opció per remeiar-ho és aigua sola o paper mullat. S’estalviaria metres i metres de paper.

Però al que anava, tenir els lavabos separats segons el sexe no és només quelcom absurd sinó que a més estructuralment és més costós i genera molts problemes a moltes persones.

La majoria de nosaltres davant dels símbols dona-home no tenim dificultat per dirigir-nos a un o a un altre lavabo. 

Però hi ha moltíssimes persones que sí perquè se senten d’una manera que socialment no concorda amb el seu sexe biològic. A quin lavabo haurien d’anar, doncs?

I si un dels problemes que “justifiquen” la separació de lavabos (especialment a pubs i discoteques) és poder tenir sexe dins (ja veus quin problema), què passa amb les persones homosexuals? Poden anar al lavabo amb la persona de la que se sent atreta/atret, no? A veure, que la gent no està tot el dia pensant en sexe i si hi ha que volen practicar-ho, ho faran igual, amb o sense separació.

Quan els nens i les nenes són petites han d’anar al lavabo depenen de si qui els/les hi acompanya és la mare o el pare. Més d’una vegada he vist a un nen negar-se a anar al lavabo perquè havia d’entrar al de dones quan ell és un home; i d’altres vegades, he vist com tenia vergonya i ens mirava a la resta de dones com extraterrestres... cal?

I ja el símbol que més ràbia em dona de tots i que generalment només és al lavabo de les dones és el següent:

És la dona, doncs, la que ha de fer-se cura de la mainada, com dictamina el rol patriarcal. Doncs, a veure, no necessàriament. Hi ha molts homes, que com cal, també cuiden a la seva mainada i es troben amb això.

Amb un lavabo compartit no hi hauria problemes, faríem una única cua perquè tant homes com dones tenim les mateixes necessitats fisiològiques i perquè d’aquesta manera ens veuríem com més iguals, compartiríem un nou espai on ningú se sentiria malament ni hauria de plantejar-se res. I on els homes també podrien canviar a la seva mainada sense haver de demanar, si us plau, entrar als lavabos de dones per fer-ho.

I si, a més, als gimnasos compartíssim els vestuaris des de petits i petites, no caldria espiar homes ni dones perquè els cossos no serien res sorprenen. És evident que ara mateix les que sortirien perjudicades de vestuaris compartit serien les dones perquè l’educació que la majoria de persones em rebut no permetria un tracte igualitari i, sobre tot, amb respecte. Però com sempre diem, és qüestió d’educació.

Són massa

57

Podria ser una xifra qualsevol, significar milions de coses, però és la horrible xifra de dones assassinades al 2012 per homes a l’estat espanyol.

I no estic convençuda ni tan sols que sigui aquesta la xifra real, perquè molts casos de violència masclista no són identificats com calen.

Per a moltes persones, aquesta xifra i la violència contra les dones encara és considerada un mal menor, considerant, a més, que no és assumpte social.

Ho és i dels greus, perquè aquestes morts només es donen pel sistema patriarcal en el que vivim, que infravalora la dona, a cada una de nosaltres.

I la mort és la pitjor, però no l’única conseqüència.

Cada dia les dones patim violència, de diversos tipus i en diferents àmbits.

No creguem que és tot fet.

Aquesta xifra demostra de la pitjor manera possible que no és així, que encara queda molt per fer.

I aquesta xifra només és d'un estat, podeu imaginar el nombre de dones que han mort al 2012 al món sencer, només per ésser dones?

EL POST D’AVUI VA PER TOTES ELLES, VÍCTIMES D’UN SISTEMA INJUST.

http://www.3inter.cat/news/tags/ca_ES/Concurs

En aquest enllaç podeu trobar informació dels 57 assassinats amb les seves corresponents notícies:

http://ibasque.com/mujeres-asesinadas-en-espana-por-violencia-machista-en-2012/

Tot un luxe retrocedir en la història

La separació entre sexes sempre ha estat una constant al llarg de la història de la humanitat.  No obstant, a occident havíem arribat a certa unificació en certs àmbits, com a l’escola, on desapareixen les que dividien les noies dels nois i els nois de les noies. Tot i que alguna encara en queda.

Però això sembla que no ha funcionat perquè ara sembla que l’actual govern pepero tornarà a realitzar la divisió de sexes en l’educació. I, escolta, amb un gran criteri i ple de raons, eh.

Que, a veure, totes sabem que a l’escola els nois en lloc de mirar la pissarra ens estaven mirant a nosaltres tota l’estona i a l’hora del pati, en lloc de jugar i fer la seva, ens venien darrere les faldes perquè ja amb cinc anys estaven bojos per nosaltres... i, és clar, ni un sol noi ha arribat ni a fer batxillerat perquè no podien pensar en res més de en com lligar amb nosaltres.

I no importa com fóssim nosaltres, era ben igual això, totes eren vàlides, sense cap problema, fóssim grans, petites, altes, baixes, simpàtiques, antipàtiques, amables, bordes, maques, lletges, grasses, primes, amb cabells, calves... és igual, tu! Amb tenir genitals femenins ja era suficient per fotre tota l’educació d’un noi.

D’alguna manera similar a com Eva va acabar amb la vida plaentera d’Adam a l’Eden. Igual. “Por mi culpa, por mi culpa, por mi maldita culpa” i punt.

Això sí, no us sembla curiós que els homes, que han estat distrets durant tota la seva educació, ocupin els llocs de feina de major responsabilitat i que requereixen més concentració? Com es possible que, a més, els ocupin tenint, generalment, a una dona (sí, una dona!) per secretària? No es distreuen quan són adults o què?!

Evidentment, no crec que realment els peperos i les peperes pensin que els homes no siguin capaços d’estudiar tenint noies a la mateixa aula, seria negar en la seva totalitat la capacitat dels homes, quan ha quedat demostrat que hi ha homes que valen per estudiar i n’hi ha que no... igual que passa amb les noies.

http://discanuncis.blogspot.com.es/
2009_05_01_archive.html

El que hi ha darrere és una intenció de tornar a les èpoques en les que les hi havia dos currículums escolars diferenciats pel sexe. On les dones es preparaven per ésser unes bones esposes i mares, i els homes, per ocupar els espais públics de la societat (No és que l’actual currículum homogeni sigui la panacea, però permet una mateixa educació entre homes i dones, tot i que encara hauríem de parlar del professorat, l’escrit dels llibres i el currículum ocult).

Els peperos i les peperos volen tornar a èpoques en que les dones eren subordinades, en les que la seva educació no permetria somiar amb una vida independent perquè només aprenien com ésser perfectes per a l’home, i no com ésser elles mateixes, peti qui peti.  Estan veient que em donat diverses passes per la igualtat i que les dones no ens callem. I quina manera hi ha més eficaç que separant els homes de les dones i donant una educació, no per sexe, sinó per gènere? Mantenint els odiosos estereotips i conductes i pensaments que no fan més que limitar les nostres vides?

D’aquesta manera, a més, poden amagar el que s’ha fet evident al llarg dels anys i és que les dones som més vàlides per estudiar que els homes. I no ho dic perquè jo sigui una dona, ni molt menys, ho dic perquè des que la dona ha tingut accés a la universitat, el  nombre de dones matriculades per anys sempre ha estat superior a la d’homes (agrupant totes les carreres).

No és dir que les dones som més intel·ligents, això seria una total bajaneria, entre altres coses perquè no sóc de les que pensen que les persones amb carrera o màster o doctorat siguin més intel·ligents que les que no les tenen. Simplement són persones amb més capacitat o facilitat per estudiar. I és precisament això del que estem parlant, de la capacitat d’estudi.

És per aquest fet que em sembla absurd considerar que per culpa de les dones, els homes tenen menys capacitat per estudiar. No, us equivoqueu. Hi ha molts homes amb una capacitat perfecta per estudiar i segueixen estudiant encara que al seu costat sigui la dona més atractiva per aquest noi. Qui val, val, qui no val,  no val. No té més.

Però hi ha més. Atenent a l’elevat nombre de persones que són a l’atur, si s’aconsegueix que la meitat de la població torni a quedar-se a casa, sense cotitzar i depenent d’un home que sigui el que treballi i, per tant, que estigui apuntat a la seguretat social... no es disminueix considerablement les persones que són a l’atur?

Dona. Professió? “Sus labores”. A l’atur? No, mai, treballo 24 hores al dia 365 dies a l’any i sense sou.

No hi ha més a dir, només que és un luxe retrocedir en la història.

Quan les víctimes són culpables …

Fa uns mesos vaig haver de reflexionar per un curs sobre el conegut  recurs de les cases d’acollida per a dones.

A simple vista, sembla una bona pensada ja que suposadament actua en favor de les dones i les protegeix; a més, ens pot fer sentir que institucionalment hi ha moviment en contra de la violència contra les dones, que es vol crear un món d'igualtat, que es vol trencar d’alguna manera amb el sistema patriarcal en el que ens movem... mentida.

Res més lluny de la realitat.

Les cases d’acollida són un recurs pervers, culpabilitzador de les dones que han rebut violència per part de la seva parella. Les fan trencar amb la seva vida i, el que és més greu, les obliguen a amagar-se. Normalment és la persona que ha comés el delicte la que rep el càstig i no a la inversa.

Veiem...

És la dona la que ha de deixar casa seva, la que ha de canviar la seva vida perquè l’agressor no la trobi, és la que ha de demostrar que ha estat maltractada (com es demostra amb proves objectives que has rebut durant anys maltractament físic, psicològic i/o sexual???), és la dona la que ha de tenir escolta (si és que hi ha cap que es pot permetre portar-ne), és la dona la que ha d’avisar d’on és i amb qui, és la que no pot dir a ningú on viu, és la dona la que ha d’anar alerta pel carrer, la que ha d’intentar sortir el menys possible...

I no és només viure a un pis d’acollida, també han de conviure amb altres dones i les seves criatures, cadascuna amb la seva història horrible i imperdonable. I tot i que la societat tendeix a homogeneïtzar els grups, no hi ha cap perfil de dona maltractada, totes són molt diferents. I ja sabem com és de difícil la convivència...

A més, les dones es poden sentir que no avancen, deixen una relació en la que, possiblement i pel curs que habitualment porten les relacions de violència cap a les dones, depenien d’una persona (agressor, la majoria de les vegades homes com ja sabem), per passar a dependre d’una institució (constituïda en la seva majoria per homes i establerta sobre les bases del patriarcat que permet i fomenta la violència cap a les dones).

No eren lliures ni autònomes vivint amb l’agressor, ni ho són als pisos d’acollida.

I l’home agressor? Continua amb la seva vida, sense preocupar-se per res. Fins que no es demostra que ha maltractat la dona, és al carrer i, en molts casos, mai es pot demostrar que hi ha hagut aquest maltractament i, per tant, molts d’ells, culpables, són al carrer.

I com crec que es podria resoldre aquest recurs pervers, perquè per fi, fossin les dones les que realment són protegides, les que es tracta com a víctimes i no com a culpables de la situació de violència, les que reben realment ajuda per poder continuar la seva vida allunyades de la violència?

Senzillament, fent que el maltractador sigui el que ha d’estar en un pis (mentre el procés judicial no es tanqui) i, si no, a la presó (que és on realment es mereixen ser perquè són un perill per les dones, però, és clar, no per la societat). A més, hauria de dir on va, amb qui i, a sobre, hauria de portar un chip per poder saber realment on és en cada moment i si els recursos ho permetessin, que fos ell qui portés un escolta.

Molt probablement aquestes petites mesures que proposo, no elevarien el cost que actualment suposa mantenir les cases d’acollida. I, per fi, situaria a cada persona en el lloc on correspon: a la dona com a víctima i a l’home com a culpable .

*Faig servir el terme víctima per poder facilitar l’escriptura del text. Evidentment que la dona que rep violència és víctima, però no ho és per a tota la vida. Un cop superada la situació directa i indirecta del maltractament, la dona deixa de ser víctima per poder autoproclamar-se supervivent.

Anar a una revisió ginecològica... un malson!

El primer escrit sobre la ginecologia (literalment “ciència de la dona”) del que es té constància és el “papir ginecològic de Lahun” i data aproximadament del 1800 a.C.

Des de llavors, ha hagut diversos progressos en quant a l’estudi de l’aparell reproductor femení, de fet, en pocs anys, i gràcies a moltes dones que si han implicat en el tema, el percentatge de curació del càncer de mama, úter i ovari ha augmentat considerablement.  

Però encara queda molt per fer, d’acord amb la meva experiència, especialment en quant al tracte que es dóna a les dones quan assisteixen a la consulta ginecològica del servei públic.

En primer lloc, coses que són evidents. Totes nosaltres sabem que, per anar bé, hem d’assistir una vegada a l’any a fer-nos la revisió ginecològica, que consisteix com ja sabeu en la palpació de l’úter, vagina i ovaris, així com l’exploració dels pits (a més de preguntes i preguntes). Abans també es realitzava anualment una citologia, que no és una altra cosa que l’anàlisi de les cèl·lules del coll uterí per comprovar que tot funciona correctament. Per detectar, principalment, el càncer, entre altres tipus de problemàtiques. Doncs, bé, ara resulta que això a de ser cada tres anys.

I si la millor manera de poder fer front a qualsevol malaltia és la detecció primerenca i ens ho repeteixen contínuament en relació amb el càncer... com és que l’única prova minuciosa i directa que ens permet detectar les cèl·lules anòmales abans que es desenvolupin i reprodueixin la posen amb una freqüència de tres anys?

En quant a la mamografia, està indicada la seva realització a dones entre 50 i 70 anys cada dos anys. La resta només en cas que en la palpació dels pits es trobi algun tipus d’embalum. Quan el càncer de mama és una de les principals causes de mort de les dones, em sembla que, pot ser, també s’hauria de realitzar mamografies en edats prèvies a la franja proposada. Tot i que tampoc deu ser bo fer-se masses radiografies, però un mínim per portar un control més exhaustiu no aniria malament.

Però, bé, si al menys, et fan l’exploració dels pits, ja fem alguna cosa. Però, en uns tres o quatre anys que vaig anar al servei de ginecologia en el servei públic de la salut, no em van explorar mai els pits. I, m’imagino que, com a mi, moltes altres dones van rebre el mateix (mal)tracte.  

Com totes sabeu, i els homes us podeu imaginar, la palpació uterina, vagina i ovàrica no és gens agradable, i encara menys si tens la sort que et facin una citologia. I, si això ho saben persones alienes a professions sanitàries, les persones professionals de la sanitat i, concretament de ginecologia, ho han de saber de sobres.

Doncs, realment, no ho sembla en moltes ocasions.

Torno a les meves llunyanes visites ginecològiques... Sóc partidària de fer ús d’edificis antics, fer-ne de nous quan hi ha un construït i que es pot considerar que està en bones condicions, em sembla fer despeses innecessàries; però, una cosa és que l’edifici sigui vell i una altra que no es procuri la intimitat en les consultes mèdiques.

El que no és normal és que a una consulta de ginecologia el llit d’exploracions sigui posat mirant cap a una finestra, la qual mai es tanca i no té cortines i dóna a uns edificis que no són massa lluny (amb uns bons prismàtics vas fent), i, a més, al costat d’una porta que mai es tanca amb clau i per la qual pot passar qualsevol infermera o metgessa que es trobi a l’altra consulta mèdica mentre a tu t’estant ficant els dits o els instruments necessaris per realitzar la citologia...

Com passa moltes vegades en les consultes mèdiques, la ciència avança, i estem molt probablement en bones mans, però la humanitat es perd i l’empatia, en massa ocasions, és inexistent.

I en serveis com el de ginecologia, l'únic que porta és haver de pagar-se un servei privat perquè et puguin fer les proves que són necessàries i no sentis violada la teva intimitat.