Res de bo hi ha a l'úter

Tot i que al llarg de la història hi ha hagut dones que han participat i aportat coneixements importants per a la ciència, el seu estudi ha estat, en general, menyspreat, ignorat i ocultat, el que ha fer que tota ciència hagi estat escrita en masculí i, per tant, sigui totalment androcèntrica.

De fet, si ens parem a pensar en la definició, la ciència és objectiva, analítica i neutral, és a dir, com l’estereotip masculí; en canvi, les dones “suposadament” som subjectives, intuïtives i irracionals, el contrari, vaja.

Aquest fet, d’acord amb Evelyn Fox Keller i Ruth Bleier entre d’altres, ha fet que la incorporació de la dona a l’àmbit científic hagi estat i sigui a dia d’avui molt complicat. Les nostres “característiques” ens posicionen en un esglaó inferior, ja que hauríem d’adquirir i demostrar que tenim les competències necessàries per ésser “aptes” per a la ciència.

Aquest, com no, és el cas de la psicologia, que molta gent no la considera una ciència, però sí que ho és, però no faré debat sobre això aquí perquè no és el meu objectiu.

Com deia, la psicologia, que és una ciència molt recent, ha estat majoritàriament escrita per homes, amb la curiositat que la majoria de persones que estudien a dia d’avui aquesta carrera són dones.

El que és curiós és que, en comparació amb altres ciències, la presència de la dona és força notable. En canvi, a l’assignatura “ la història de la psicologia” les referències eren, i segur que avui dia encara ho són, majoritàriament masculines!

I si ens fixem, al llarg de la història de la psicologia, la dona ha estat desqualificada, simplement per ésser dona. Així, ha hagut fins i tot diagnòstics reservats a les dones, com la coneguda histèria (a dia d’avui els que creuen en l’existència d’aquest trastorn, també reconeixen que es pot donar en homes).

Als seus inicis, s’entenia que la histèria era una malaltia reservada per a les dones. Els estudiosos, tots homes, situaven aquesta alteració a l’úter, de fet el nom significa “matriu” en grec.

http://s44.photobucket.com/albums/f40/Shylah49/?action=view&current=uterus.gif&newest=1 

No em d’oblidar que per aquella època, finals s. XIX - principis del XX, la dona encara era concebuda com un ésser misteriós, especialment en relació a la menstruació. I no fa tants anys es considerava que la dona amb menstruació no es podia banyar, ni fer maionesa, ni practicar sexe, ni tocar els nens... Imagineu-vos, com per fiar-se!

Però considerar que tot sorgeix de l’úter és reduir a la dona als seus genitals i considerar que l’úter és una font de malaltia, es tradueix a que la naturalesa de la dona és malaltissa i, per tant, inferior a la de l’home que és saníssima. I com que totes les dones, biològicament parlant i tenint en compte que hi ha excepcions, tenim úter, ens situem la globalitat de nosaltres per sota de l’home. Estem com per fer ciència! No ens farien ni cas i qualsevol idea nova seria rebutjada i davant la nostra ràbia causada per la impotència, hi hauria una veueta masculina cridant “ets una histèrica!”. I tot arreglat.

Així doncs, tenim una malaltia la causa de la qual és l’excés de tensió a l’úter. Ara només cal saber com es pot tractar...I el tractament era espectacular! Si tenies histèria, havies d’alliberar les tensions que et portaven a la mateixa, i com s’aconsegueix alliberar tensions a l’úter? Exacte, tenint un orgasme, o més. Així que o tens sexe amb un home (perquè amb una dona no es pot) o bé, et masturbes amb un dildo. És a dir, a tu el que et passa és que no folles (sona l’insult “malfollada”??).

Això és una solució 100% masculina! Això sí, la masturbació amb l’objectiu de curació, no amb l’objectiu d’obtenir plaer! No sigui el cas que l’agafi el gust i ja no necessiti a l’home per obtenir plaer...

No és d’estranyar, doncs, que les dones d’aquella època (i d’aquesta però per altres motius, o no) no es masturbessin. Per regla de tres: si la masturbació és un tractament per una malaltia, la histèria, i suposadament només les dones amb histèria es masturben, si ho faig és perquè estic malalta!

Encara sort que amb els anys, el tractament ha canviat. Només en els casos de trastorns de la sexualitat es donen pautes de masturbació, però en aquest cas amb un sentit perquè hi ha un problema a nivell sexual. Però això seria un altre tema.

En resum del tema, un cop més objectius assolits:

-          Devaluar la dona (amb les conseqüències que això comporta)

-          Devaluar la sexualitat de la dona (amb les conseqüències que això comporta) 

On són?

Sóc davant d’un quiosc de color verd, com és habitual.

http://perso.wanadoo.es/peretosca/cat/galeriafins2002_1.htm 

Miro revistes.

Esquerra, mig en la foscor que permeten els panels flexibles trobo dones despullades, ensenyant els pits, amb cares suggerents, mirada pecaminosa (si és que existeix una mirada tal), algunes acompanyades d’homes, d’altres de dones... continuo mirant i just al costat: revistes de cotxes, motos i altres mitjans de transport... Segueixo i hi ha revista de ciència, història, pel·lícules...

Dreta, amb menys invisibilitat trobo revistes sobre la criança de la mainada, revistes del cor just al costat de revistes de cuina, la llar, mobles, jardins amb flors, manualitats... I no massa lluny, revistes per adolescents, infantils...

Miro davant, apart de veure la venedora, veig tots els diaris, llibres, tabac, gominoles...

Em quedo parada. Analitzo el que els meus ulls veuen. Penso quin és el sentit de la distribució (no cal donar gaires voltes, oi?) i reafirmo la divisió social de sexes amb les corresponents tasques assignades. Potser els diaris és el que més es compateix, no?

Agafo una revista sobre cotxes, per què no, sóc dona, però em poden agradar els cotxes, oi? Fullejo... bé, cotxes que han sortit nous al mercat, també elèctrics, tipus de motors, manteniment del vehicle, interessant. Continuo mirant i veig a la meitat de la revista, en sentit vertical, un impressionant ferrari vermell de somni amb una noia amb minifaldilla, samarreta ajustada i sabates de 20 cm, asseguda a la part davantera amb una cama tocant terra i l’altre recolzada al cotxe... m’agraden els cotxes, però no m’atreuen les dones, tot i que podrien agradar-me, però no en aquesta posició, no em sembla ni artística la fotografia. Una espècie de pòster que mai col·locaria a la meva casa ni garatge ni res similar. Continuo mirant... ja cap al final de la revista veig tota una plana d’anuncis de dones que ofereixen serveis sexuals. També hi ha algun home, però no sembla estar interessat en dones... a més també hi ha anuncis de perfums d’”home”, rellotges d’“home”, calçotets, eines per treballar la fusta... Vaja, em sembla que no és una revista pensada per a homes i dones, només per a homes i donant una visió totalment sexual de les dones... no sabia jo que només fóssim això, objectes sexuals, pòsters per fer-se una palla.

A veure la revista del cor considerada respectuosa que és a la dreta... bé, informació actual sobre personatges diversos, generalment amb títols nobiliaris o no, poden ser concursants/es, gent casada amb, la dona de, l’home de, el fill o la filla de, rics i riques en general... bé, diguem que és entretinguda la revista. Els anuncis són sobre altres revistes, sobre joies amb un preu molt rebaixat, perfums de dones, foto depilació. Al mig de la revista hi ha un reportatge sobre la casa d’una persona bastant coneguda, que ningú sap què ha fet a la vida, però allà està... i cap al final de la revista... tota una plana  d’anuncis de dones que ofereixen serveis sexuals. No surten homes, ni tan sols d’aquests que no semblen tenir interès en les dones... Ondià! Què curiós que és això! Però si a les revistes que semblen focalitzades per les dones... també es fa un ús sexuals de la dona!

Quines coses... a veure el diari que és just al centre. Bé informació política, econòmica, nacional, internacional, opinió, esports, espectacles... deu ni do, amb això podem aprendre quelcom. Continuo mirant i cap al final del diari... veig tota una plana d’anuncis de dones que ofereixen serveis sexuals i també d’homes que busquen homes... mira... que aquí també es fa servir majoritàriament a la dona de forma sexual... quines coses...

I no és que no hi hagi d’haver dones que es dediquin al sector de sexe, faltaria més, sempre i quan sigui quelcom lliure i escollit. Però, també hi ha homes que s’hi dediquen per donar serveis a la dona, no? I on són? No els he trobar pas, jo.

Igualment... com és que un servei que és totalment focalitzat en l’home s’anuncia arreu, fins i tot en revistes “pensades” per a dones?

Com és que una dona no pot tenir un pòster d’un ferrari amb un home de bon veure sense samarreta, amb pantalons ajustadets?

Com és que encara avui dia la sexualitat de l’home és arreu i la de la dona és arrelada a l’àmbit privat (si és que en té)?

Que les dones no ens podem posar “caxondes” amb imatges suggerents?

Ah! Que no és adequat, no queda bé aquestes conductes en les dones... en canvi, ens donen feina per fer veure que sí... què contradictori que és això, no? Una mica, segons el meu parer, psicotitzant, oi? 

On vivim!

Fosca, grisa, seriosa, tenebrosa, cubista, agressiva, trista, perillosa, gran, estreta, invisibilitat, descontrol, soroll...

Quina sensació més desagradable, oi? Doncs, les ciutats, on hi viu la majoria de la població occidental almenys a dia d’avui, compleix en general amb aquestes característiques.

El creixement precipitat de les ciutats en paral·lel amb l’augment de la població és el que ens ha portat a ciutats plenes de blocs de pisos rectes, amb patis interiors horribles, foscos, homogenis, impersonals, a gran escala, amuntegats... vaja, una espècie de formiguer però sense cap tipus d’organització.

Ciutats que han estat pensades per aglutinar, per poder absorbir el màxim de persones en el mínim espai, com més persones, més mà d’obra. Doncs, les ciutats s’han creat per acollir a treballadors. I dic bé, treballadors, perquè les dones, després del primer bomb de la revolució industrial, van ser redirigides a les tasques de la llar, “d’on no haurien d’haver sortit mai” podria dir algun agosarat i, desgraciadament, alguna agosarada.

http://ca.freepik.com/vectors-gratuit/silueta-de-la-ciutat-de-vectors-de-dibuixos-animats-material-d&-39;estil_514138.htm

Han estat les dones que, al llarg de la història, han hagut de fer de les ciutats, llocs on viure i no només llocs on treballar i dormir. I com ho han fet? De mil maneres, però, generalment, associant-se, demanant en conjunt, perquè una persona no pot fer massa, però sí un grup de persones amb un mateix objectiu. Perquè eren les dones les que havien de passejar pels carrers plens de brutícia, eren elles les que havien de portar a les nenes i als nens a l’escola i veure com emmalaltien per les condicions pèssimes en què vivien, eren elles les que havien de netejar tota la merda que entrava del carrer a casa... Els homes cinc minuts caminant o en cotxe, i ja hi eren a la feina i de la feina, si un cas, al bar... vida a la ciutat... poca...

Però les ciutats no han estat creades per fer vida, han estat creades per treballar, per això, encara avui dia (el recent bomb immobiliari), s’han creat urbanitzacions que només serveixen per dormir. Sí, sí, urbanitzacions sense comerços, sense centre de salut, sense escoles, sense serveis socials, sense cinemes, sense bars, sense videoclubs... sense absolutament res més que pisos o cases.

És a dir, s’han creat les ciutats en base a les “necessitats” dels homes: lloc on treballar i lloc on dormir. I la dona i la mainada? Com sempre, han quedat a un segon pla.

La mainada ja no pot sortir al carrer a jugar perquè les ciutats són perilloses i és millor que es quedi a casa. A més, cada cop conviu menys amb la seva mare i el seu pare, ja que els horaris laborals no estan pensats per poder viure amb la teva descendència...

Si ens concretem amb les dones, ja us ho podeu imaginar... la construcció actual de les ciutats no fan més que dificultar el poder compaginar la vida laboral i la vida familiar [problema que cada cop tenen més homes].

La freqüència dels transports públics està pensada pels horaris laborals i no per l’escolar, de manera que quan una dona vol portar a l’escola a la seva filla o el seu fill es troba que no pot arribar a l’hora a la feina.

Les estructures no permeten la realització de les activitats diàries d’una manera còmode i eficient, ja que entre les voreres que no permeten el pas amb cotxet o carret de las compra, la poca duració dels semàfors i la disminució del petit comerç... donem més voltes que un carrusel!

Perquè el petit comerç està essent ofegat pels centres comercials que no fan més que aglutinar les botigues en un espai petit,  angoixant (i recordem que les dones tenen  més tendència a l’ansietat que els homes) i lluny dels nuclis urbans.

I una ciutat sense comerços és una ciutat sense activitat, desèrtica i, per tant, perillosa. I recordem que són les dones les que són més vulnerables als atacs al carrer, especialment a les agressions sexuals. I aquesta situació a l’únic que porta és a coaccionar la llibertat de la dona que sempre necessitarà anar acompanyada per por, ja que nosaltres ens assentim més insegures perquè no confiem en la nostra força física (que a més d’un home ja l’agradaria tenir...) i, si, a sobre, ens donen motius...

Però no només això, ja que en general les ciutats tenen una il·luminació precària, tant a les voreres com a les calçades, a més de comptar amb carrerons i parcs que no permeten la visibilitat completa de l’espai i, per tant, impossibiliten el control  i, doncs, la prevenció de situacions perilloses.

I si afegim que l’estructura de les ciutats no permeten un contacte càlid amb les persones, porten a posar distància i fredor en les relacions i no faciliten l’ajuda a l’altre... la sensació d’inseguretat és insuportable.

Amb petits canvis es podria assolir un espai de convivència que beneficiaria no només a les dones, si no a totes les persones que hi viuen allà, ja que ens permetria finalment començar a viure allà on tenim la nostra llar. 

"Avui t’estimo, t’estimo molt”

Possiblement les coses més maques s’escriguin en un dia com avui (no m’ho crec ni jo), Sant Valentí, quina persona no és romàntica amb tant de cor al carrer, tant vermell i amor arreu? T’inciten, t’inciten...

Sembla impossible evitar pensar en la persona que t’estimes, o que creus que estimes, o que vols fer que estimes perquè no t’atreveixes a anar per aquella que estimes de veritat, o que tens a prop per mantenir-la sota control, o que no existeix, però somies que sí... qui sigui! Sembla impossible no pensar-hi...

Clar, és un dia per mostrar l’amor i com d’enamorat/da estàs... és avui el dia, és avui, amb una carteta, unes floretes, una joieta... un “algo”, si no queda com insuls, oi?

L’important és quedar bé avui, és demostrar que avui T’ESTIMO, encara que demà passi de tu, encara que demà vulgui estar sol/a, encara que demà t’escridassi, encara que demà et digui que t’odio, encara que demà no vulgui quedar amb tu, encara que demà l’única nota que et deixi és la llista de la compra, encara que demà les úniques flors que vegis siguin les del cementeri, encara que demà arribi el teu aniversari i me’n oblidi, encara que demà no sàpiga ni quin any et vaig conèixer, encara que demà et maltracti, encara demà que t’insulti a tu i a la teva família, encara que demà et mati... però avui t’estimo, t’estimo molt.

I no és que no existeixi l’amor, no, per sort existeix, però no es demostra o reafirma en un dia i amb un regal sota el braç en forma de cor. Es demostra dia rere dia, respectant, confiant, essent sincer/a, ajudant, escoltant i, sobretot, estimant.

Els regals no demostren l’amor, els regals demostren els diners que tens, l’amor només es demostra si s’és capaç de transmetre’l i mantenir-lo de debò.

És la nostra decisió

Sabíem que amb l'entrada de la dreta en l’Estat Espanyol hi hauria canvis, molts canvis, especialment en referència a l’àmbit social.

Bé, doncs, avui mateix ha sortit l’anunci de la previsió de canvis en la famosa llei de l’avortament; una altra vegada és a les dones a les que se les retalla la llibertat.

De moment, sembla que “només” volen que les dones menors de divuit anys hagin de demanar permís a la seva mare i/o al seu pare per poder avortar.

Quan hi ha tanta polèmica amb les dones menors d’edat, em fa molta por. No sé si realment aquesta gent s’ha parat a pensar en aquestes noies, en la varietat de noies menors d’edat. Perquè és molt fàcil pensar en una família estructurada, on hi ha amor, no hi ha carències i hi ha confiança... quina noia no comentaria amb aquestes condicions la decisió d’avortar?

Però no és tant fàcil si pensem en noies amb mares i pares absents, noies que han estat abusades pels seus pares o germans, noies que han rebut maltractament per part de la seva família, noies que pateixen negligència emocional per part de la seva família, noies que no saben què és tenir una vida tranquil·la...

Aquestes noies, realment necessiten el consentiment de la seva mare i/o del seu pare? Què ha de dir una mare o un pare que ha abusat de la seva filla? Què ha de dir una mare o un pare que negligent emocional? Quin dret de decisió tenen persones que no es preocupen per la seva filla?

I el més còmic és que aquestes polítiques i aquests polítics es pensen que per obligar a tenir el permís de la mare i/o el pare, les noies desistiran en avortar i tindran la criatura. Es creuen que no buscaran la manera d’avortar il·legalment? Saben aquestes polítiques i aquests polítics què suposa avortar il·legalment? Suposa jugar-se la vida!

Però, més enllà d’això, una noia menor d’edat, ÉS UNA DONA, i ha de ser lliure per fer el que consideri oportú amb el seu cos. Oi que no es demana permís per mantenir relacions sexuals? Doncs per què han de demanar permís per evitar una conseqüència d’aquesta decisió primera? Conseqüència que, per cert, no té per què ser deguda a la falta de protecció perquè, senyores polítiques i senyors polítics, els condons es poden trencar.

I, realment, les noies menors d’edat que consideren avortar, a grans trets i sense voler ofendre ningú, estan prenen una decisió acord amb la seva edat. Què ha de fer una noia de setze anys amb una criatura? Una noia d’aquesta edat ha de preocupar-se per divertir-se, per la seva formació, per buscar-se un futur en el que poder viure amb una mínims, un futur que la permeti tenir fills/es amb unes condicions adequades si és que vol ser mare!

Em preocupen més les dones menors d’edats que tenen fills/es, que no pas les que volen avortar.

Jo tinc un cos

Quinze dones, adultes, a una mateixa sala:

Una sola imatge

Somriures, cerca de complicitat, mirades avergonyides, paraules per trencar la tensió, moviments nerviosos...

- Sabeu què és, oi? Bé, doncs, heu de posar el nom a totes les parts que s’assenyalen.

Dubtes, sorpresa, còpies, somriures, immobilitat, més sorpresa...

- Hi ha coses que no sabem on són... d’altres no estem segures...

- Sabeu on teniu les orelles? Les mans? Les pigues de l’esquena? Les taques de naixement? Els glutis? Els pits? Les aixelles? Els ulls? El nas?...

- Sí, és clar. 

- I com és que no sabeu on és el clítoris, la uretra, els llavis superiors i inferiors, el glande del clítoris, el vestíbul...? ... Us heu mirat mai amb un espill la vulva?

- No...

És clar que no! Això és una marranada, dona, a qui se l’acut! (si trobéssim a la nostra mare, àvia, germana, amiga o filla fent això... en canvi, si es mira la cara ja és un altre tema)

- Ah... i quan pica... no mireu on pica?

- No.

- Ajà... I si surt un quist, com el detecteu? Noies, si pensem en un cas extrem, que aquest quist en realitat sigui càncer... com penseu detectar-ho a temps si no coneixeu el vostre cos? Com sabrem si hi ha alguna anormalitat si no coneixem la normalitat? Com em de gaudir de la nostra sexualitat si no sabem si ens dóna més plaer tocar-nos? Us heu tocat alguna vegada, no?

- Jo no, jo tampoc, ni jo…

Però, no us equivoqueu que això no és culpa de les dones, no. No és culpa d’elles que hagin rebut missatges com que la dona no es masturba, la dona no té desig sexual, la dona no s’excita, la dona no es pot mirar despullada, la dona no es pot gratar quan pica la vulva, la dona no parla de sexe, la dona no sap què és l’orgasme de debò, la dona no pot anar amb molts homes, la dona no es pot tirar a qui vulgui, la dona no, no, no, no, no, no, no, no... En definitiva, el missatge de que la dona no té sexualitat.

Doncs, sí, semblava una tonteria... però es veu que no i que, potser, per començar a canviar aquests missatges tan endins nostre, hem d’agafar un espill i mirar el nostre cos, conèixe’l i, sobre tot, estimar-lo.

Però abans d’això, s’ha d’emplenar el dibuix...

Clareja

“Perquè quan una està preparada, no cal buscar, no cal planificar, no cal pensar, ve sol, espontàniament. Sense cap tipus de dubte, se sap que és, que s’esperava, que, en realitat, es desitjava amb totes les forces.

I és per a tu, només per a tu.”

BR - 19.1.2012

Neix un nou espai basat en la dona, la sexualitat i la psicologia.

Un espai per compartir reflexions, experiències, coneixement i fer denúncies.

Un espai de tothom.