NO és NO

Per sort, en general, i atenent a les excepcions que poden ser derivades per factors no controlables, els éssers humans tenim la capacitat de poder expressar allò que volem dir. Sembla lògic atenent que la nostra via de comunicació més treballada és la verbal, a l’escola no es fa una altra cosa.

Tot i així, de vegades ens veiem en moltes dificultats per expressar-nos i fer-nos entendre, especialment en referència als sentiments, ja que no és quelcom massa habitual a la societat en la que vivim. No obstant, ho intentem i, sovint, ens ensortim.

De vegades ens agradaria dir una cosa, però per prudència o per consirar-ho més convenient, diem una altra que no contradiu a la nostra o, simplement, no diem res.

Però, a més, de vegades ens trobem que diem una cosa i les altres persones consideren que, en realitat, volem dir una altra. I no intenten esbrinar si és així o no, no, directament donen per bona la seva interpretació i endavant.

Això que és tan habitual, en psicologia es considera un error cognitiu que se’n diu LECTURA DE PENSAMENT.

I aquesta lectura es produeix moltes vegades en les relacions interpersonals i, de fet, hi ha una estupenda creença que diu que quan:

“Les dones quan diuen no, en realitat, volen dir sí”

Res més lluny de la realitat. Quan una dona diu NO, el que vol dir, curiosament, és NO; perquè si volgués dir SÍ, diria, SÍ. Sembla lògic, però sorprenentment costa d’entendre.

A aquesta premissa s’aferren alguns homes i dones, per sort no tots ni totes, per insistir, insistir, insistir i insistir...

Això a l’únic que porta és a l’esgotament de la persona i, en algunes ocasions, si hi ha sort, a males contestacions. Quan no hi ha sort, pot passar que les dones accedim a la petició perquè ens deixin d’una vegada en pau, però és un enorme ERROR, ja que això dóna evidència a favor de l’error cognitiu del que parlem. I la persona, tornarà a utilitzar la mateixa tècnica, total, l’ha funcionat.

I tot i que tenim responsabilitat, és normal que ens passi ja que ens han educat a l’entrega total cap a les altres persones, a fer coses que no volem perquè és la manera de ser bona dona, parella, mare... I el pitjor de tot és que avui dia quan diem que NO i seguim fins al final dient que NO, ens podem sentir culpables per haver fet el que volem!!! I diria que fins i tot accedim de vegades per pena, perquè ens sentim dolentes en dir el que sentim.

Però no, noies, fer el que sentim, el que volem, és el millor regal que ens podem fer. Primer som nosaltres, després si un cas, altres persones, però no ens hem d’oblidar que no tenim cap obligació a fer el que altres persones volem. Podem decidir, tenim el DRET a decidir.

Ja prou de mirar pels altres i no fer el que realment volem; prou de sentir-nos malament quan fem el que volem.

PROU!                                                      

Quan no vulguem quelcom, diguem NO i continuem dient NO fins la sacietat, i si ens hem de posar bordes, ens hi posem fins que arribi el moment en s’entengui que quan una dona diu que NO és que NO. I no hi ha cap discussió a fer, i no hi ha res per aconseguir un SÍ, perquè tenim suficient capacitat per dir SÍ quan volem dir-ho, sense sentir-nos malament.

I és una feina que és trist haver-la de fer, perquè quan un home diu que no, ja s’entén que vol dir que 

no, no han de treballar-ho, però nosaltres sí i em d’agafar força per poder aconseguir que el que és lògic, ho sigui de veritat:

http://www.flickr.com/photos/conie_bravo/2742291860/lightbox/

Obrim els ulls

Els mites al voltant de l’amor romàntic són eines perilloses que ens poden portar a mantenir relacions abusives, en les som anul·lades i vexades.

http://i398.photobucket.com/albums/pp65/ujang_mecha/antilove-2.jpg

Ens diuen...

Que hem de trobar la nostra mitja taronja;

Que l’amor pot amb tot, pot fer canvis en tothom;

Que per mantenir l’amor ens hem d’esforçar fins límits insospitats;

Que el sentiment de gelosia es una mostra de l’amor que sent la persona cap a l’altra;

Que l’amor suposa sacrifici, suposa patiment, un mirar per l’altra persona abans que per un/a mateix/a.

Que es normal els conflictes a la parella i més tenint en compte que els pols oposats s’atrauen;

Que només hi ha un amor verdader;

Que una vida sense amor no mereix ser viscuda...

Tenir clar que són mites, qui som nosaltres, quins són els nostres drets i quin és el nostre propi espai és fonamental per evitar les relacions abusives, per això...

En realitat...

No sóc una mitja taronja, en som una de sencera i, si em de voler cap, també ha de ser-ho;

No hi ha res al món que pugui amb tot, hi ha coses que no es poden canviar i només cal acceptar-les tal qual són;

Tota relació suposa esforços, però esforços recompensats, esforços que tenen una raó de ser i una lògica;

Els sentiments de gelosia només són el reflex de les inseguretats de la persona que els sents, no denoten més amor, denoten debilitat;

L’amor no ha de suposar sacrificis, l’amor ha de fluir, com ho fa l’amistat, quan quelcom sent que se sacrifica per l’altra persona, millor que es repensi la relació;

És normal no estar sempre d’acord amb l’altra persona, però no tenir conflictes, quan una relació es basa en les diferencies, és millor fer-s’ho mirar;  

La vida és molt llarga com per només tenir un amor verdader, en tenim molts i tots de ben diferents;

La vida sempre és merescuda de ser viscuda, és l’únic que tenim.

Pagar per indignar-se

Foscor.

Silenci.

Surten en escena dues parelles joves heterosexuals, sopant en la casa d’una de les parelles. Per com vesteixen i parlen, la història se situa en l’actualitat, any amunt, any avall.

Les dones recullen els plats, porten les postres i demanen si volen cafè als dos homes.

Els homes, després d’alabar a una de les dones el sopar, continuen asseguts xerrant de futbol.

I les conductes estereotipades continuen i continuen al llarg de l’obra: que si les dones s’emocionen perquè van de compres, que si els homes flipen amb un super-futbolista, que si les dones no estan donades a la nova tecnologia, que si les dones són super-madures i els homes super-infantils, que si la dona és la que neteja i cuina, que si l’home no sap fer ni un ou ferrat...

Amb certa impaciència esperava que al final de l’obra succeís quelcom que ens fes reflexionar sobre els maleïts rols de gènere, però...

Res de res.

Foscor.

Aplaudiments.

Llum.

Més aplaudiments.

I cap a casa que és tard i vol ploure.

...

Apart que l’obra no em va aportar res en termes generals, em sentia decebuda totalment.

Un teatre que es concep com alternatiu i progressista, resulta que produeix una obra que es basa en les concepcions tradicionals dels rols de gènere i no aporta ni tan sols una petita crítica d’aquests (bé ni d’aquests ni de res).

Entenc que les obres clàssiques tinguin trets masclistes, van ser escrites per persones que estaven totalment submergides en una societat patriarcal sense cap abisme de canvi (amb excepcions, és clar). Tot i així, en molts grups de teatre, en reescriure l’obra intenten com a mínim suavitzar aquests trets. O, si més no, inclouen factors de crítica.

El que no entra en el meu cap és que hi hagi persones que treballen en un medi alternatiu (que no sé vosaltres però jo entenc alternatiu com oposat a tradicional), que realitzin aquesta apologia dels rols de gènere tradicionals. Quan estic totalment convençuda que cap de les persones que han treballat per aquesta obra de teatre és favorable a aquests rols (tot i que pot ser m’equivoco). I això em sembla encara més trist.

Perquè el que arriba al públic és que les conductes d'aquests personatges són les normals i, el pitjor, és que encara fan riure perquè ens hi veiem reflectides i reflectits. 

Quan ens hauria de fer pensar, què és el que estem fent?

I jo em vaig preguntar: "Per això pago? Per indignar-me?"

Veus de Dones en Conflictes Armats

Ahir vaig tenir la possibilitat d’assistir al col·loqui “Veus de dones en els conflictes armats pel dret a una vida lliure de violències. Casos de Colòmbia, Mèxic i Palestina” a Barcelona.

Voldria fer-vos cinc cèntims i compartir amb totes vosaltres l’experiència a nivell emocional més que no pas informatiu perquè em sento responsable de fer conèixer les situacions que ens van explicar. Perquè no quedi en l’oblit, perquè siguem conscients del món en el que vivim.

Davant de qualsevol conflicte armat les dones tenim les de perdre perquè no solament hem d’aconseguir sobreviure al conflicte armat, també ho hem de fer de l’imperant patriarcat. La feinada, doncs, és doble si més no.

Dones d’aquí i d’allà que volen viure en llibertat, sense violència al seu voltant, poder formar-se i veure créixer la seva mainada. Dones de cultures molt diferents, però amb un mateix sentiment i desig: la necessitat de lluitar resistint per aconseguir un món millor, absent de violència.

Mèxic: país en el que sempre els problemes s’han arreglat amb violència: “Abans que arribessin els espanyols i després també. No fa ni un segle que les coses s’arreglaven amb trets”. Moren dones contínuament, dones que només volen arribar a un punt d’acord per aconseguir viure en pau. Moren dones sense que les autoritats investiguin el que ha succeït. Moren dones que són oblidades pel govern, que, en realitat, feien nosa. I s’intenten escapar i anar a països més “amables”, saben que han de prendre anticonceptius, les probabilitats de violació són elevades i és millor no quedar-se embarassades d’aquests cretins.

Palestina: conflicte sonor arreu del món, però poc conegut. Estat envaït per les forces d’ocupació israelís que massacren la població i separen mitjançant murs dos mons, diferents i iguals alhora. Murs que es creuen amb visat, sota armes militars apuntant a la cara i després d’un sever enregistrament, això si és que no s’assassina a la persona. A vegades murs amb dones israelís que intenten que no sigui ningú assassinat. Dones que es veuen obligades a portar vel, a casar-se, a tenir marit per fer qualsevol bajanada. Dones que són violades i després assassinades per “delicte d’honor”. Dones que lluiten cada dia per poder estudiar i formar-se per tenir un futur millor. Dones que han estat obligades a deixar els estudis i dedicar-se a la casa, la mainada i el marit. Dones que veuen com els seus fills moren cada dia. Dones a l’estat d’Israel però palestines que no tenen els mateixos drets que les dones israelites.

Colòmbia: seu dels majors narcotraficants del món. Els paramilitars entren a les cases, obliguen als homes a ser com ells i a les dones a mantenir-los i satisfer les seves necessitats, evidentment sexuals. Obliguen la migració i el trasllat. Les dones són contínuament assassinades, ja sigui pels paramilitars com pels seus marits. Dones que tenen por a sortir al carrer. Dones que veuen com mor la seva mainada quan no és ensinistrada per ser paramilitars. Dones que davant les autoritats es veuen totalment indefenses. Dones que s’han ajuntat per lluitar, per plantar cara als paramilitars (Organización Femenina Popular). Dones que fan resistència pacífica, que no es dobleguen a les ordres dels paramilitars. Dones que donen la cara tot i saber que poden ser mortes al dia següent.

Tot i que el conflicte de cada país sigui diferent, la repercussió que té sobre la dona és la mateix. I, desgraciadament, al món hi ha milions de dones que estan patint una situació penosa, una situació que els estats permeten, i no només a estats en conflicte, també a estats “lliures”.

Però també hi ha milions de dones que cada dia lluiten per trencar el sistema establert. Dones que mostren moltíssim valor, molt més que molts homes. Perquè no és qüestió de gènere el ser valenta, és qüestió de ser persona. 

Per molt petit que creguem que és el canvi que fem, per molt insignificant que sembli, és importantíssim perquè el gran canvi es nodreix de mini-canvis que es van succeint un darrere l’altre.

La sensació que em quedà ahir va ser de molta angoixa per tot el que està succeint, però alhora tenia una sensació d’orgull cap a les dones que cada dia es juguen la vida. 

I, pot ser, la força de les dones no la tenim als braços, que també, més bé la tenim al cor. I davant d’aquesta força no hi ha res que ens pugui parar. Perquè "és millor ser amb por, que no ser per por".

Res de bo hi ha a l'úter

Tot i que al llarg de la història hi ha hagut dones que han participat i aportat coneixements importants per a la ciència, el seu estudi ha estat, en general, menyspreat, ignorat i ocultat, el que ha fer que tota ciència hagi estat escrita en masculí i, per tant, sigui totalment androcèntrica.

De fet, si ens parem a pensar en la definició, la ciència és objectiva, analítica i neutral, és a dir, com l’estereotip masculí; en canvi, les dones “suposadament” som subjectives, intuïtives i irracionals, el contrari, vaja.

Aquest fet, d’acord amb Evelyn Fox Keller i Ruth Bleier entre d’altres, ha fet que la incorporació de la dona a l’àmbit científic hagi estat i sigui a dia d’avui molt complicat. Les nostres “característiques” ens posicionen en un esglaó inferior, ja que hauríem d’adquirir i demostrar que tenim les competències necessàries per ésser “aptes” per a la ciència.

Aquest, com no, és el cas de la psicologia, que molta gent no la considera una ciència, però sí que ho és, però no faré debat sobre això aquí perquè no és el meu objectiu.

Com deia, la psicologia, que és una ciència molt recent, ha estat majoritàriament escrita per homes, amb la curiositat que la majoria de persones que estudien a dia d’avui aquesta carrera són dones.

El que és curiós és que, en comparació amb altres ciències, la presència de la dona és força notable. En canvi, a l’assignatura “ la història de la psicologia” les referències eren, i segur que avui dia encara ho són, majoritàriament masculines!

I si ens fixem, al llarg de la història de la psicologia, la dona ha estat desqualificada, simplement per ésser dona. Així, ha hagut fins i tot diagnòstics reservats a les dones, com la coneguda histèria (a dia d’avui els que creuen en l’existència d’aquest trastorn, també reconeixen que es pot donar en homes).

Als seus inicis, s’entenia que la histèria era una malaltia reservada per a les dones. Els estudiosos, tots homes, situaven aquesta alteració a l’úter, de fet el nom significa “matriu” en grec.

http://s44.photobucket.com/albums/f40/Shylah49/?action=view&current=uterus.gif&newest=1 

No em d’oblidar que per aquella època, finals s. XIX - principis del XX, la dona encara era concebuda com un ésser misteriós, especialment en relació a la menstruació. I no fa tants anys es considerava que la dona amb menstruació no es podia banyar, ni fer maionesa, ni practicar sexe, ni tocar els nens... Imagineu-vos, com per fiar-se!

Però considerar que tot sorgeix de l’úter és reduir a la dona als seus genitals i considerar que l’úter és una font de malaltia, es tradueix a que la naturalesa de la dona és malaltissa i, per tant, inferior a la de l’home que és saníssima. I com que totes les dones, biològicament parlant i tenint en compte que hi ha excepcions, tenim úter, ens situem la globalitat de nosaltres per sota de l’home. Estem com per fer ciència! No ens farien ni cas i qualsevol idea nova seria rebutjada i davant la nostra ràbia causada per la impotència, hi hauria una veueta masculina cridant “ets una histèrica!”. I tot arreglat.

Així doncs, tenim una malaltia la causa de la qual és l’excés de tensió a l’úter. Ara només cal saber com es pot tractar...I el tractament era espectacular! Si tenies histèria, havies d’alliberar les tensions que et portaven a la mateixa, i com s’aconsegueix alliberar tensions a l’úter? Exacte, tenint un orgasme, o més. Així que o tens sexe amb un home (perquè amb una dona no es pot) o bé, et masturbes amb un dildo. És a dir, a tu el que et passa és que no folles (sona l’insult “malfollada”??).

Això és una solució 100% masculina! Això sí, la masturbació amb l’objectiu de curació, no amb l’objectiu d’obtenir plaer! No sigui el cas que l’agafi el gust i ja no necessiti a l’home per obtenir plaer...

No és d’estranyar, doncs, que les dones d’aquella època (i d’aquesta però per altres motius, o no) no es masturbessin. Per regla de tres: si la masturbació és un tractament per una malaltia, la histèria, i suposadament només les dones amb histèria es masturben, si ho faig és perquè estic malalta!

Encara sort que amb els anys, el tractament ha canviat. Només en els casos de trastorns de la sexualitat es donen pautes de masturbació, però en aquest cas amb un sentit perquè hi ha un problema a nivell sexual. Però això seria un altre tema.

En resum del tema, un cop més objectius assolits:

-          Devaluar la dona (amb les conseqüències que això comporta)

-          Devaluar la sexualitat de la dona (amb les conseqüències que això comporta) 

On són?

Sóc davant d’un quiosc de color verd, com és habitual.

http://perso.wanadoo.es/peretosca/cat/galeriafins2002_1.htm 

Miro revistes.

Esquerra, mig en la foscor que permeten els panels flexibles trobo dones despullades, ensenyant els pits, amb cares suggerents, mirada pecaminosa (si és que existeix una mirada tal), algunes acompanyades d’homes, d’altres de dones... continuo mirant i just al costat: revistes de cotxes, motos i altres mitjans de transport... Segueixo i hi ha revista de ciència, història, pel·lícules...

Dreta, amb menys invisibilitat trobo revistes sobre la criança de la mainada, revistes del cor just al costat de revistes de cuina, la llar, mobles, jardins amb flors, manualitats... I no massa lluny, revistes per adolescents, infantils...

Miro davant, apart de veure la venedora, veig tots els diaris, llibres, tabac, gominoles...

Em quedo parada. Analitzo el que els meus ulls veuen. Penso quin és el sentit de la distribució (no cal donar gaires voltes, oi?) i reafirmo la divisió social de sexes amb les corresponents tasques assignades. Potser els diaris és el que més es compateix, no?

Agafo una revista sobre cotxes, per què no, sóc dona, però em poden agradar els cotxes, oi? Fullejo... bé, cotxes que han sortit nous al mercat, també elèctrics, tipus de motors, manteniment del vehicle, interessant. Continuo mirant i veig a la meitat de la revista, en sentit vertical, un impressionant ferrari vermell de somni amb una noia amb minifaldilla, samarreta ajustada i sabates de 20 cm, asseguda a la part davantera amb una cama tocant terra i l’altre recolzada al cotxe... m’agraden els cotxes, però no m’atreuen les dones, tot i que podrien agradar-me, però no en aquesta posició, no em sembla ni artística la fotografia. Una espècie de pòster que mai col·locaria a la meva casa ni garatge ni res similar. Continuo mirant... ja cap al final de la revista veig tota una plana d’anuncis de dones que ofereixen serveis sexuals. També hi ha algun home, però no sembla estar interessat en dones... a més també hi ha anuncis de perfums d’”home”, rellotges d’“home”, calçotets, eines per treballar la fusta... Vaja, em sembla que no és una revista pensada per a homes i dones, només per a homes i donant una visió totalment sexual de les dones... no sabia jo que només fóssim això, objectes sexuals, pòsters per fer-se una palla.

A veure la revista del cor considerada respectuosa que és a la dreta... bé, informació actual sobre personatges diversos, generalment amb títols nobiliaris o no, poden ser concursants/es, gent casada amb, la dona de, l’home de, el fill o la filla de, rics i riques en general... bé, diguem que és entretinguda la revista. Els anuncis són sobre altres revistes, sobre joies amb un preu molt rebaixat, perfums de dones, foto depilació. Al mig de la revista hi ha un reportatge sobre la casa d’una persona bastant coneguda, que ningú sap què ha fet a la vida, però allà està... i cap al final de la revista... tota una plana  d’anuncis de dones que ofereixen serveis sexuals. No surten homes, ni tan sols d’aquests que no semblen tenir interès en les dones... Ondià! Què curiós que és això! Però si a les revistes que semblen focalitzades per les dones... també es fa un ús sexuals de la dona!

Quines coses... a veure el diari que és just al centre. Bé informació política, econòmica, nacional, internacional, opinió, esports, espectacles... deu ni do, amb això podem aprendre quelcom. Continuo mirant i cap al final del diari... veig tota una plana d’anuncis de dones que ofereixen serveis sexuals i també d’homes que busquen homes... mira... que aquí també es fa servir majoritàriament a la dona de forma sexual... quines coses...

I no és que no hi hagi d’haver dones que es dediquin al sector de sexe, faltaria més, sempre i quan sigui quelcom lliure i escollit. Però, també hi ha homes que s’hi dediquen per donar serveis a la dona, no? I on són? No els he trobar pas, jo.

Igualment... com és que un servei que és totalment focalitzat en l’home s’anuncia arreu, fins i tot en revistes “pensades” per a dones?

Com és que una dona no pot tenir un pòster d’un ferrari amb un home de bon veure sense samarreta, amb pantalons ajustadets?

Com és que encara avui dia la sexualitat de l’home és arreu i la de la dona és arrelada a l’àmbit privat (si és que en té)?

Que les dones no ens podem posar “caxondes” amb imatges suggerents?

Ah! Que no és adequat, no queda bé aquestes conductes en les dones... en canvi, ens donen feina per fer veure que sí... què contradictori que és això, no? Una mica, segons el meu parer, psicotitzant, oi? 

On vivim!

Fosca, grisa, seriosa, tenebrosa, cubista, agressiva, trista, perillosa, gran, estreta, invisibilitat, descontrol, soroll...

Quina sensació més desagradable, oi? Doncs, les ciutats, on hi viu la majoria de la població occidental almenys a dia d’avui, compleix en general amb aquestes característiques.

El creixement precipitat de les ciutats en paral·lel amb l’augment de la població és el que ens ha portat a ciutats plenes de blocs de pisos rectes, amb patis interiors horribles, foscos, homogenis, impersonals, a gran escala, amuntegats... vaja, una espècie de formiguer però sense cap tipus d’organització.

Ciutats que han estat pensades per aglutinar, per poder absorbir el màxim de persones en el mínim espai, com més persones, més mà d’obra. Doncs, les ciutats s’han creat per acollir a treballadors. I dic bé, treballadors, perquè les dones, després del primer bomb de la revolució industrial, van ser redirigides a les tasques de la llar, “d’on no haurien d’haver sortit mai” podria dir algun agosarat i, desgraciadament, alguna agosarada.

http://ca.freepik.com/vectors-gratuit/silueta-de-la-ciutat-de-vectors-de-dibuixos-animats-material-d&-39;estil_514138.htm

Han estat les dones que, al llarg de la història, han hagut de fer de les ciutats, llocs on viure i no només llocs on treballar i dormir. I com ho han fet? De mil maneres, però, generalment, associant-se, demanant en conjunt, perquè una persona no pot fer massa, però sí un grup de persones amb un mateix objectiu. Perquè eren les dones les que havien de passejar pels carrers plens de brutícia, eren elles les que havien de portar a les nenes i als nens a l’escola i veure com emmalaltien per les condicions pèssimes en què vivien, eren elles les que havien de netejar tota la merda que entrava del carrer a casa... Els homes cinc minuts caminant o en cotxe, i ja hi eren a la feina i de la feina, si un cas, al bar... vida a la ciutat... poca...

Però les ciutats no han estat creades per fer vida, han estat creades per treballar, per això, encara avui dia (el recent bomb immobiliari), s’han creat urbanitzacions que només serveixen per dormir. Sí, sí, urbanitzacions sense comerços, sense centre de salut, sense escoles, sense serveis socials, sense cinemes, sense bars, sense videoclubs... sense absolutament res més que pisos o cases.

És a dir, s’han creat les ciutats en base a les “necessitats” dels homes: lloc on treballar i lloc on dormir. I la dona i la mainada? Com sempre, han quedat a un segon pla.

La mainada ja no pot sortir al carrer a jugar perquè les ciutats són perilloses i és millor que es quedi a casa. A més, cada cop conviu menys amb la seva mare i el seu pare, ja que els horaris laborals no estan pensats per poder viure amb la teva descendència...

Si ens concretem amb les dones, ja us ho podeu imaginar... la construcció actual de les ciutats no fan més que dificultar el poder compaginar la vida laboral i la vida familiar [problema que cada cop tenen més homes].

La freqüència dels transports públics està pensada pels horaris laborals i no per l’escolar, de manera que quan una dona vol portar a l’escola a la seva filla o el seu fill es troba que no pot arribar a l’hora a la feina.

Les estructures no permeten la realització de les activitats diàries d’una manera còmode i eficient, ja que entre les voreres que no permeten el pas amb cotxet o carret de las compra, la poca duració dels semàfors i la disminució del petit comerç... donem més voltes que un carrusel!

Perquè el petit comerç està essent ofegat pels centres comercials que no fan més que aglutinar les botigues en un espai petit,  angoixant (i recordem que les dones tenen  més tendència a l’ansietat que els homes) i lluny dels nuclis urbans.

I una ciutat sense comerços és una ciutat sense activitat, desèrtica i, per tant, perillosa. I recordem que són les dones les que són més vulnerables als atacs al carrer, especialment a les agressions sexuals. I aquesta situació a l’únic que porta és a coaccionar la llibertat de la dona que sempre necessitarà anar acompanyada per por, ja que nosaltres ens assentim més insegures perquè no confiem en la nostra força física (que a més d’un home ja l’agradaria tenir...) i, si, a sobre, ens donen motius...

Però no només això, ja que en general les ciutats tenen una il·luminació precària, tant a les voreres com a les calçades, a més de comptar amb carrerons i parcs que no permeten la visibilitat completa de l’espai i, per tant, impossibiliten el control  i, doncs, la prevenció de situacions perilloses.

I si afegim que l’estructura de les ciutats no permeten un contacte càlid amb les persones, porten a posar distància i fredor en les relacions i no faciliten l’ajuda a l’altre... la sensació d’inseguretat és insuportable.

Amb petits canvis es podria assolir un espai de convivència que beneficiaria no només a les dones, si no a totes les persones que hi viuen allà, ja que ens permetria finalment començar a viure allà on tenim la nostra llar.